La presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes, li acaba de passar el pitjor que et pot passar en política, ha fet notòriament el ridícul. Ha estat enxampada amb un màster “fake” o, més ben dit, algú li va posar qualificacions a matèries de la titulació la qual sembla evident que no havia cursat, això quan era Delegada del Gobierno a Madrid. No entro en el relat dels fets ni les males excuses que ha presentat, cadascuna d’elles no ha estat sinó una altra pedra que l’ha anat ensorrant en la ignomínia. Des del punt de vista jurídic, falsejar una titulació universitària –per més devaluades que estiguin- no es una tonteria. Incorren en una enorme responsabilitat tant ella com tots els que hi ha intervingut, que pel que sembla deuen ser uns quants, però encara pitjor fan un dany reputacional als estudis i a la universitat en què s’ha produït, molt de fons i de difícil reparació. El missatge és que no cal esforçar-se ni prendre’s les titulacions a obtenir com el resultat d’un exigent procés de formació, sinó merament un tràmit que no cal ni complir de manera estricta si comptes amb influències i amb bons amics que creuen t’han d’obsequiar. Encara que ho intentarà, té una mala continuïtat en la política, ja que una deshonra d’aquestes característiques costa de vèncer i superar als ulls de l’opinió pública. Hi ha exemples en la política europea que, per plagiar uns paràgrafs a la tesi doctoral, alguns ministres han presentat la dimissió de manera immediata. Per això es dóna més entre la moral i la ètica protestant. Aquí es persisteix dient que és un muntatge de l’oposició. De fet, qui probablement engrandirà el tema i forçarà la seva renúncia seran els “amics” del propi partit, que no ho desaprofitaran per treure-se-la de sobre, no tant per autoexigència i dignitat, sinó per aprofitar l’ocasió.
Ara gairebé tothom té i presumeix de màsters en plural. El retard dels graduats en assolir un lloc de treball –ja no dic digne-, fa que s’hagi instaurat la idea que és necessari procurar-se titulacions addicionals, en principi per ampliar els coneixements d’una àrea professional, per especialitzar-se en alguns aspectes de la titulació i per adquirir habilitats suplementàries per tal de guanyar això que ara se’n diu “empleabilitat”. Obtenir titulacions diverses de màsters i postgraus per retardar la frustració professional, ja no és que sigui un entretemps interessant, és que s’ha convertit en alguna cosa ineludible si es vol tenir a dia d’avui alguna esperança d’obtenir un lloc de treball. Aporta competitivitat en el mercat laboral, encara que poques vegades aporta competències rellevants. Com en tot a la vida, hi ha màsters i màsters. La gran majoria resulten d’escassa exigència i, no ens enganyem, serveixen perquè les universitats aconsegueixen importants ingressos. El què distingeix aquestes titulacions, a banda del programa i la solvència de la institució que l’acredita, és el preu, el qual ja sigui en universitat públiques o privades oscil·la entre enorme, passant per exagerat, fins al súmmum, que és la presa de pèl. Els estudis més cars no donen en general millor formació, sinó que proporcionen un senyal i, no és un esquer menor, la possibilitat formar part d’una atractiva agenda de contactes i l’accés a un determinat nivell de relacions socials. Les regles són clares. Hi ha una demanda creixent de títols que proporcionin distinció més que coneixement i hi ha unes universitats disposades a fer els ulls grossos a l’exigència a canvi d’uns ingressos que compensen un xic el seu mal sistema de finançament. Tots contents, més enllà que és com una manera de fer-se trampes al solitari. Que a partir d’això hi hagi ofertes molt “cutres”, resulta inevitable, com també que hi hagi algunes institucions que ofereixen titulacions-regal com ofrena a gent coneguda per tal de brandar-los com a vinculats a la seva marca. Tot és poc més que una gran mentida.
