El maltracta animal està socialment mal vist i, a més, és un delicte. Hem avançat força. No fa pas tant temps matar gossos o gats o jugar de manera perversa amb animalons fins a destruir-los, era poc més que un passatemps una mica rústic. A pagès, no s’ha estat mai tan pulcre com a ciutat amb el tracte als animals domèstics. Se’ls respecta per la seva utilitat, però en general no es cau en un excés de proximitat i, encara menys, en donar-los un tracte de persona. La jerarquia és clara. Al món urbà, els darrers temps, hi ha un excés d’animals de companyia, de mascotes. El creixement exagerat de l’animalofilia probablement també té a veure en ser una manera de combatre la solitud contemporània, en tenir algú amb qui compartit alguna cosa, ni que sigui només l’afecte i l’estima. No cals que ens parli. O potser sí, segons diu públicament el president argentí Milei ell parla amb en Truman, el seu gos mort i, tot i saber-ho els votants argentines l’han recolzat en massa. Quins temps. Als que ens agraden els animals de manera més convencional, els cuidem, però que ens agrada que mantinguin aquesta condició; sovint en sorprenen i temem que no siguin relacions gaire saludables, quan ens trobem conciutadans que tracten a les seves mascotes com a persones, de manera exageradament curosa: podòlegs, perruqueries, psicòlegs, nutricionistes, vestits de temporada i que a més, ens els fan menjar en situacions que no haurien. En fi, els meus deuen ser prejudicis de persona poc sofisticada que es va criar i viu al camp.
Tota aquests introducció ve a tomb de com la governadora de Dakota del Sud, Kristi Noem, perdrà la possibilitat de ser la pròxima vicepresidenta dels Estats Units per, en un atac de fúria incontrolable, haver matat el seu gos. És una destacada republicana i trumpista, que havia de fer tàndem amb Donald Trump per a les eleccions del novembre. Ja no ho serà. L’electorat nord-americà, fins i tot el més bel·licista, té una amor reverencial a les mascotes i, especialment, als gossos. Ara tothom la coneix com “assassina de gossos”. No la votaria ni l’apuntador. Explica ella que tenia, fa vint anys, un gosset tant insuportable que la treia de polleguera i que, per això, va decidir portar-la a un penya-segat i fotre-li un tret. No va considerar la possibilitat de regalar-lo o donar-lo en adopció. Dit i fet. Perquè explica una història tant lamentable en les seves memòries després de dues dècades? Doncs per semblar una dona dura, valenta i resolutiva. De cara a la política s’acaba de fotre un tret al peu. La conya és que, literalment quan es va carregar el gos, no el va apartar i la bala li va anar a parar al seu peu. Justícia poètica. Certament sovint la realitat supera la ficció.
El que em resulta més curiós és que l’electorat del seu estat l’ha elegida i reelegida com a màxima governadora pel fet de representar el conservadorisme més dur i el trumpisme més eixelebrat. Ha enviat la Guàrdia Nacional a la frontera per impedir l’entrada de immigrants fent autèntiques caceres, ha defensat la pena de mort, ha restringit les possibilitats d’avortament, ha impedit legislació pels transgènere, va defensar l’assalt al Capitoli, recolza la massacre d’Israel a Gaza i tota mena de brutalitats. Els seus electors, no l’han censurat mai per això, més aviat els ha proporcionat seguretat, empatia i una gran popularitat. Els mateixos que l’aclamaven, però, ara l’estan posant verda a les xarxes per haver matat un gos i li demanen, on és en Cricket?, que aquest era el nom del cadell. Sense cap dubte, ha perdut tota opció d’anar per a vicepresidenta al costat del Trump, al qual, ningú li retreu cap dels centenars de delictes econòmics i d’assetjament sexual no només evidents sinó fins i tot confessos. Però no ha matat cap gos, que això si que resultaria injustificable. Tant sensibles per a segons què i tan poc per tantes altres coses. És per fer-s’ho mirar.
