En el nostre món hi ha paraules que es posen de moda, la reiteració i abús de les quals acaba per desdibuixar-les i els fa perdre el sentit. Probablement és el concepte de “emprenedoria” el que ha patit i pateix més abusos de reiteració en els últims temps i el que millor representa la cultura imperant, consistent en que cada un de nosaltres s’ha de responsabilitzar de si mateix. El que tenia d’interessant s’ha deformant tant, que ha acabat convertint-se en un terme gairebé odiós. Tot és emprenedoria. Facilitar que una bona idea es materialitzi en un projecte empresarial viable i solvent, i que per mitjà de la incubació d’empreses, es facilitin vies de finançament per a desenvolupar-se, és un bon plantejament que ha donat lloc a resultats notoris. Crear la ficció que qualsevol “idea” pintoresca és susceptible de convertir-se en un negoci és forçar una mica les coses, com ho és pensar que una bona idea, pel fet de ser-ho, ja es pot convertir en una empresa d’èxit. De fet, la major part dels projectes “emprenedors” fracassen, aquest és el seu destí, com no és menys cert que els que sobreviuen no deixen de ser auto-ocupació mal remunerada, fins que ja no són ni això. Aquesta és la realitat. Confondre als joves desocupats o precaris, induint-los a emprendre com si això estigués a l’abast de tots i tothom tingués les habilitats i capacitats per a fer-ho, és una irresponsabilitat que només condueix a la frustració i l’endeutament. És un engany. L’emprenedoria s’ha convertit en un element més de la no-ideologia tan ideològica imperant. Que cadascú es resolgui el seu futur en un món on ja no hi ha feina segura, digne, mitjanament ben remunerada i amb continuïtat. Com afirmava algú, “perquè els diuen emprenedors, quan volen dir desvinculats?”
L’esperit emprenedor s’ha convertit en una mena de capacitat que ha d’imbuir i adornar a les persones. És la versió contemporània del self made man vuitcentista, al qual ningú adverteix del risc d’acabar presoner d’un projecte empresarial amb moltíssimes possibilitats de fracàs i, en el millor dels casos, emmanillat per uns inversors o finançadors, encara que porten el nou i aparentment desinteressat apel·latiu de Business Angels. En aquest món on el més in és emprendre, la detecció “d’ecosistemes emprenedors” s’ha convertit gairebé en una realitat mística, mentre proliferen metodologies singulars, com l’elevator pitch, per captar l’atenció dels possibles inversors amb els pocs segons que triga a desplaçar-se un ascensor. Pura broma! Aquesta ideologia fomenta el concepte de “ocupabilitat” com a element de tensió continuada al llarg de tota la vida. Una ocupabilitat que ha de alimentar-se amb formació i disposició a tot tipus d’humiliacions, està molt lligada a la necessitat del consum compulsiu com a únic mètode de realització personal i al paper estimulant que diuen exerceix el deute a les nostres vides.
El filòsof coreà Byung-Chul Han, considera que el capitalisme de les dues últimes dècades ha mudat de “la societat disciplinària” de la qual parlava Michel Foucault, que constava d’hospitals, psiquiàtrics, presons, casernes i fàbriques; cap a “la societat del rendiment”, amb gimnasos, torres d’oficines, bancs, avions, grans centres comercials i laboratoris genètics. Hem passat de ser subjectes d’obediència a ser subjectes de rendiment, és a dir, “emprenedors de nosaltres mateixos”. Si la societat disciplinària generava per exclusió bojos i criminals, la del rendiment genera fracassats i, d’aquí, que la depressió sigui la malaltia moderna, l’expressió patològica del fracàs. El subjecte de rendiment es troba en guerra amb si mateix, s’explota a si mateix sense coacció externa. L’explotador és ara al mateix temps l’explotat. En lloc del verb “haver”, predomina el verb “poder”. La crida a la motivació, a la iniciativa, al projecte propi, és més eficaç per a l’explotació que el fuet i el mandat. El “tu pots” té una gran capacitat de coacció i genera molts fracassos culpables que es somatitzen en forma de depressió.
