Cada nou llibre d’aquest autor que va irrompre quan va publicar Las partículas elementales, resulta tot un esdeveniment. Per suposat a França, però per extensió a tot Europa. Certament un dels millors novel·listes francesos actuals -i mira que aquest país en genera constantment de molt bons-, que no deixa indiferent a ningú. Hi ha autèntics seguidors de tot el què escriu -entre els que em compto-, però hi ha molts lectors que l’odien, que la seva incorrecció política els provoca basca. És prou clar que no té una noció de la vida, que no la descriu, de manera plàcida o romàntica en els seus escrits. Però la realitat és com és. O almenys aquesta és una visió de la condició humana. El narrador-personatge d’aquesta obra és, una vegada més, un desarrelat obsessiu i autodestructiu que ens relata la seva vida posant especial èmfasi en un historial amorós plegat d’errors, d’abandons i de frustracions, el qual repassa de manera entre còmica, ressentida i patètica. Fa un dibuix molt aspre del món i d’ell mateix, punyent, caracteritzant una civilització occidental a la que no li preveu altre cosa que un mal final, el desastre. La novel·la repassa diversos dels malestars que provoca la globalització en forma d’oblidats que responen entre irats i desenganyats. El seu protagonista, que d’alguna manera és també el seu alter ego, encaixaria bé en el paper d’armilla groga a la França actual.
A Serotonina (Anagrama, 2019), Houellebecq torna a crear un personatge central nihilista, trist i frustrat, i sobretot aclaparat per la pèrdua del desig sexual tota vegada que el seu consum compulsiu d’antidepressius per mantenir un mínim d’estat d’ànim, li encongeix una pulsió sexual que resultava el centre gairebé absolut de la seva vida. En això l’autor reincideix. Els seus personatges expressen sempre una sexualitat molt marcada i elemental, amb poques concessions a la correcció tan en el llenguatge emprat com en els comportaments i valors que traspua. És justament aquest aspecte el que provoca que molts l’hagin titllat de misogin o fins i tot de masclista, tot confonen el què i sobre el què escriu amb el mateix novel·lista, com si el que narra fos estrictament autobiogràfic, o bé el seu “programa”. Les lectures mecàniques i simplistes d’aquest autor certament el podrien convertir en un personatge força repulsiu. Crec ben sincerament que ell va força més enllà d’això. Escriu sobre valors i comportaments “reals”, més enllà que siguin poc defensables. La vida no acostuma a ser com ens agradaria. I és especialment d’agrair que, justament, pretengui sacsejar les ments benpensants tot fugint de tòpics i de la moralitat petitburgesa generalment acceptada. Certament és un llibre cru, obsessiu i brutal, on es retraten personatges miserables encara que honestos, per reflectir la decadència d’una civilització i una cultura per mitjà, una vegada més, de la biografia i les reflexions del mascle occidental i heterosexual que se sent derrotat. Un home descregut i sol governat fonamentalment per la seva pulsió fàl·lica i amb una gran malaptesa emocional. Deixa, però, una petita escletxa de possibilitat de redempció en l’amor.
