Un elogi del viatge com a experiència vital. De com sortir del nostre refugi i zona de confort ens permet experimentar emocions i donar sortida a la necessitat de trencar temporalment els vincles amb el nostre territori habitual. Una descripció de com el viatge es l’expressió més genuïna de nosaltres mateixos: som el que viatgem, però viatgem com som. El viatge no és el desplaçament, el fet en sí, el configuren un seguit de accions i sentiments que van des de l’idea de fer-lo, passant per la preparació, la documentació i la logística, però també el record que després en guardem. Una crida a la novetat, a deixar-nos seduir i sorprendre, al gusta d’afrontar l’imprevist i a l’aposta per una vida degustada de manera lenta i plantejada com un aventura amb itinerari obert. Un llibre contra la pràctica del turisme, activitat que seria clarament l’antítesi del viatge. Diu l’autor, que el turista no troba res perquè no es desplaça sinó per confirmar els seus prejudicis, en tant que el viatger de vegades troba perquè resta obert a la contemplació i a intentar entendre allò que es diferent. Una oda a la geografia i al paisatge, com a marcs que perduren més enllà i a pesar de la història. Una defensa de l’ètica lúdica i poc utilitarista que significa l’errar pel món. De com no escollim els nostres llocs predilectes, sinó que som requerits per ells ja que existeix una geografia que correspon a un temperament i tard o d’hora acabem per trobar-la. En el viatge, descobrim només allò del que som portadors. El buit del viatger fabrica la vacuïtat del viatge, mentre que la seva riquesa produeix l’excel·lència.
Michel Onfray és un dels filòsofs i pensadors francesos actuals més en boga, i més interessants. A Teoría del viaje. Poética de la geografía (Taurus, 2016), ens convida a desenvolupar el viatge com a marc i espai de reflexió i interiorització, de fluència de pensaments i emocions en el que crear-nos i recrear-nos. Ens alerta sobre els riscs de partir per pretendre verificar un mateix com es correspon el país visitat amb l’idea que ens havíem fet d’ell, una actitud realment poc creativa. Viatjar s’ha de fer sense esperit missioner, estret, nacionalista i eurocèntric. S’ha d’intentar percebre i intentar comprendre, no comparar que és el que fa el turista. Viatjar apel·la a una obertura personal passiva i generosa. Perquè, al capdavall, un mateix és el gran assumpte del viatge. Els trajectes dels viatgers coincideixen sempre, encara que sigui de manera soterrada, en recerques iniciàtiques que posen en joc la identitat. Els viatges es fan, perquè es necessiten fer i necessiten ser fets en un determinat moment de l’itinerari vital de cadascú. No es tracta, com fan els turistes, de desplaçar-se per expiar la seva existència i per transportar el seu malestar tot intentant desfer-se’n. El viatge no pot ser una teràpia, sinó un art de ser, el desenvolupament d’una poètica pròpia. El primer viatger amb el que ens trobem és un mateix. Retornar és imprescindible, és justament el que dóna sentit d’espai i de lapse, al viatge. Us recomano molt aquest llibre, a mig camí entre la reflexió filosòfica i la poètica.
