Ens costa molt d’entendre el comportament de joves adolescents, les actituds d’uns nadius digitals que es comporten amb una certa arrogància i als que sembla que han desconnectat de les formes interessos i prioritats que han conformat la societat durant moltes dècades, sinó segles. Els valors culturals d’origen renaixentista els consideren obsolets, així com la devoció per la raó i el coneixement que vam heretar de la Il·lustració. Hem viscut fins a finals del segle XX en el paradigma d’una cultura llibresca que, per mitjà de l’ensenyament, transmetíem generació darrera generació. Els joves actuals, ja sigui a l’escola, a l’institut o a la universitat, ja no tenen la consideració ni el respecte vehement cap al “nostre” coneixement i encara menys cap a la nostra forma de transmetre’l. No es valora el procés d’aprenentatge basat en l’adquisició de coneixements, ja que han assumit que tot el saber possible només el separa del conjunt de la humanitat d’exercir un clic. S’ha interioritzat de que es té tot el saber possible a l’abast de la mà per quan se’l requereixi i, per tant, aprendre’l ha deixat de tenir sentit. Només els interessa adquirir noves habilitats i fòtils tecnològics que els puguin permetre accedir a tot de manera més immediata. Des d’aquest punt de vista, ja no hi ha fronteres al coneixement, ja que aquest és a l’abast de tothom. No es tracta de “tenir-lo”, sinó de poder-hi accedir. Els intermediaris, doncs, ens hem convertit als seus ulls en uns éssers poc interessants, més aviat patètics, que operem amb categories i formes d’un món que ja ha desaparegut. Sobre això reflexiona en aquest llibre Michel Serres, entranyable filòsof francès, que ha exercit durant molts anys de professor d’història de la ciència a la Universitat de Stanford. Encara que pel títol es podria pensar que estem davant un conte, de fet estem davant un llibre d’assaig que fa referència justament a la dependència dels joves del polze per tal d’activar de manera contínua la relació en xarxa a través dels smartphones.
A Pulgarcita (Gedisa, 2014), Serres fa un retrat del què significa el món digital, des de la perplexitat de qui li costa entendre-ho, però fa un esforç per no caure en la desqualificació fàcil dels nous comportaments, d’intentar comprendre els què i el perquè, i especialment instar a les generacions adultes a abandonar qualsevol pretensió d’ancorar-nos en allò de que “qualsevol passat era millor” i acceptar que no només el món ha canviat, sinó que ha nascut un nou tipus d’individu que s’ha instal·lat en l’esfera el què és virtual. Al analitzar-ho tendim a ser presoners d’una marcs mentals i reals que han mudat de manera notòria. Els espais d’encontre i de sociabilitat presencials d’antany -aula, església, plaça pública- ja no serveixen a persones que han assumit noves formes de connexió i de contacte. La forma i l’espai de relació ja no són els mateixos. El nostre problema d’adults, és com convivim de manera harmònica dues maneres de viure i entendre el món tan diferents, quan sembla lògic que convisquin encara durant anys. Per Michel Serres, el món està canviant tant que els joves ho hauran de reinventar-ho tot en el futur. Els que formem part d’un món ja en retirada no cal que hi renunciem, però hauríem d’acceptar que el paradigma dels joves ja és tot un altra. Estem davant d’un llibre breu, eloqüent, poètic en molts moments, que es podria titllar d’ingenu i en excés benintencionat. Justament no és això. És un intent seriós i profund perquè pensem en la invasió digital i els canvis de comportament no de manera còmoda, tòpica i estereotipada, sinó que fem un esforç per entendre tot sortint del nostre marc mental de confort. Molt recomanable, especialment per a ensenyants desbordats.
