Mil milles amb un tractor dièsel rus (o com sobreviur a una Yamaha XT1200Z Super Ténéré)
Introducció
Un dia de tardor de fa molts anys, sense més ni més ni explicació aparent, vaig sentir com el meu cor començava a bategar al cicle de quatre temps d’Otto. Em vaig abocar a comprar exemplars de Motociclismo i a devorar les fotos i descripcions de les Guzzi Lemans i les Harley-Davidson sobre les quals sempre s’hi asseien policies amb botes de marica.
Un dia a l'hora del pati, mentre menjava l’entrepà de llomillo que m’havia preparat la mare, en Ramon Pujals va aparèixer amb un giny infernal que escopia oli, llençava fum i feia aquella olor de ferro calent, oli cremat i gasolina que, en aquell temps, era sinònim d'una moto en tota regla.
Aquell matí de tardor, en Ramon va engegar aquella moto i la va anar escalfant a cops de gas en un intent d'asfixiar-nos a tots amb un fum picant i blavós. Va baixar amb seguretat per un petit marge que hi havia davant l'entrada de l'Institut Abat Oliba mirant cap al cap de futbol, es va parar, va girar la màquina cap a nosaltres i, ajustant-se unes ulleres de tractorista manllevades del seu para que traficava amb graves i camions, va intentar l'escalada del colossal marge d'un metre i mig.
Recordo l'olor penetrant i àcida de l'oli cremant-se en aquell motor dos temps de cent vint-i-cinc centímetres cúbics de la Derbi 125 GT-4V, el soroll eixordador del motor revolucionat en una primera curtíssima i el tòxic fum blau que ens va envoltar a tots. En Pujals va coronar l’escalada amb una aixecada de roda espectacular que tots hauríem aplaudit si no hagués estat per l'estrepitosa trompada que va patir només de tocar terra amb la roda del davant. La màgia del moment es va esvair de cop i en Pujals, a terra, sobre la ferralla vençuda i morta que perdia líquids per tot arreu es va quedar sol amb la seva vergonya, amb la màquina ... i amb mi.
Alguna cosa em va afectar d’immediat, li vaig ajudar a alçar la moto que pudia a gasolina i SAE 40 entre altres líquids indistingibles del quitrà i de seguida vaig fer arqueig mental de les meves possessions en metàl·lic amb les quals acabaria fent-li una oferta sucosa uns dies més tard, de dues mil cinc-centes pessetes, a canvi de la moto de l’avern i un munt de recanvis amb els quals es podien reconstruir dues motos més del mateix model, arcaic i sorollós.
El dia que la vaig anar a buscar, vaig marxar cofoi cap a casa enmig del fum verinós i el soroll de trons. Era la primera vegada que anava al cim de tanta tecnologia junta sota el meu control. Mentalment, vaig repassar tots els consells dels capítols dedicats a la conducció de les motocicletes del llibre de “Manual de Automóviles Arias-Paz” que el meu pare m’havia endinyat feia un temps per treure-se’m del davant.
L’aparell infernal es va parar sense problemes davant del garatge on fins llavors hi guardava les bicicletes i algun somni d’infant, però la mala puta ja no es va engegar més fins al cap de tres setmanes amb les seves nits, després d’haver-li desmuntat totes les seves parts mecàniques i anímiques i haver-les muntades de nou de maneres diverses i variades entre renecs de tota mena. Allà vaig aprendre els secrets de la fabricació, desmuntatge i muntatge de motocicletes i em varen quedar marcades a l’ànima un munt de conceptes que no tenia la Derbi, que sempre més he buscat en una motocicleta i que encara no he sabut trobar en la meva nova i flamant Yamaha XT1200Z Super Ténéré a lloms de la qual he recorregut mil milles aquest agost per les terres de la França fotudament medieval.
Argument
De nits, ja no recordo totes les motos que he tingut. Algunes jauen a la meva memòria com amants benvolents, lúbriques, viscoses. Altres han fet fonedissa, esquerpes i desagradables. Però sovint m’agrada repassar les sensacions que cada una d’elles m’han produït a la vida que em marxa en quarta i accelerant. Així, em complau recordar el soroll del dos temps d’una Ossa Yankee 500 que em varen vendre per error els de Can Puntí i em queda a la boca aquell regust amable d’accelerar i veure la roda al cel. O assaborir els baixos monumentals d’una Yamaha SRX600 tan àgil com incòmode a lloms de la qual la meva dona va estar a punt d’abandonar-me ara ja fa alguna dècada a les envistes de l’estació de ferrocarril de Puigcerdà cansada després de mig viatge a Andorra.
Coincideixo amb Paco Bultó que anar amb moto és un equilibri dinàmic i afegiria que el munt de sensacions que generen els equilibris i desequilibris de la gravetat i les forces que una moto propicia a cada revolt s’arrapen a l’ànima i fan que quan un para en alguna collada solitària batuda pels vents de l’espai, prop del teu bar favorit, o al bell mig d’una ciutat desconeguda després de dos-cents quilòmetres sota la pluja, aflori un somrís d’orella a orella que, com diuen els hindús, et fa un amb l’univers. Però aquesta regla simple de satisfacció no sempre es compleix al llom d’una Yamaha XT1200Z Super Ténéré.
Nou anys amb una Honda Varadero m’han acomodat l’ànima i m’han fet amant fidel de la voluptuositat de les mecàniques ben afinades, dels silencis de funcionament i de l’agradable fluïdesa que, per exemple, el sol fet de canviar de marxes genera. Sentir la punta del peu esquerra movent una palanca, un reenviament, un selector, unes forquilles i que els pinyons engranin amb suavitat, elegància i silenci és una sensació tan propera a l’orgasme que sovint el supera.
A trenta-tres metres per segon un sent la mecànica com un rugir orgànic i imagina amb plaer el ball de cigonyal, bieles i el va-i-ve de pistons, les masses dels volants en gir suau i les inèrcies dels arbres de lleves, molles i vàlvules com una simfonia difícil d’igualar. Un sap que amb un lleu gir de canell, la màquina accelera, distorsiona el temps o el reté. Si tot això se succeeix en silenci mecànic, la sensació de domini i unió amb la màquina és extraordinàriament gratificant.
La Yamaha XT1200Z Super Ténéré no mostra cap d’aquestes virtuts, en especial si la temperatura ambient passa dels vint-i-cinc graus centígrads. Més enllà d’aquesta temperatura, el motor s’escalfa amb rapidesa i comença la molt desagradable cacofonia de clincs i clancs del canvi de marxes, la impossibilitat per passar d’una marxa a una altra amb suavitat i silenci i, enmig d’un embús urbà, la moto, a més de desagradable i sorollosa, és calorosa, extraordinàriament calorosa.
El ventilador exterior que intenta refrigerar el motor amb un radiador clarament poc dimensionat espera a accionar-se quan el termòstat ja s’ha enfilat a uns bulliciosos cent-cinc graus centígrads. Llavors es desferma l’escàndol del ventilador que prova de reduir la temperatura fins als cent graus escassos, moment en que s’atura el suplici de rebre sobre el teu genoll esquerre tota la calòrica cacofonia termodinámica del motor.
El funcionament mecànic en aquestes condicions és de pena i molt similar a la de d’un dièsel rus de fa un segle. Resulta impossible entrar cap marxa sense un estrèpit preocupant que aconsegueix que es girin els vianants en un radi de cinquanta metres a la rodona. Rescalfada, ja en moviment, resulta molt complicat traçar cap trajectòria sense patir de les batzegades que la transmissió amplifica sense contemplacions en una incòmoda col·lecció de batzegades.
El Cardan, la joia de la corona segons els enginyers de Yamaha, té tant joc que quan s’acopla en ressonància amb la pròpia del duríssim i sorollós canvi de marxes fa impossible conduir el giny a una velocitat constant sense que unes oscil·lacions incontrolables obliguin a tallar o donar gas en un intent d’anul·lar tanta oscil·lació descontrolada.
Amb passatger i equipatge tots aquests inconvenients s’agreugen fins a límits molt desagradables que m’impulsen a pensar que calar-hi foc seria la millor solució.
L’electrònica que Yamaha exhibeix amb orgull en la propaganda d’aquest model penso ara, després de mil milles seguides i quatre mil més en el moment d’escriure aquestes pensades, que no està destinada a millorar el rendiment del motor sinó a disfressar-lo, maquillar-lo, i intentar que passin desapercebudes tantes incomoditats i desafeccions de disseny que afecten al funcionament i l’allunyen, a marxes forçades, mai millor dit, de la perfecció o de la simple suavitat d’altres marques alades, ja m'enteneu.
Els intents inútils de seleccionar la corba de potència Touring per esperar suavitzar-ho tot, aboquen a una falta de potència preocupant amb dues persones i equipatge a baixes voltes. Si un decideix obtenir aquest punt de potència que falta seleccionant la segona corba, l’Sport, les batzegades, oscil·lacions de transmissió, etc, prenen de nou el control i converteixen la moto en una cosa més semblant a un tractor agrícola rus dièsel d’abans de la gran guerra.
Deixant de banda aquests petits detalls, la moto sembla sòlida, frena bé, té les cames llargues, com diria Dennis Noyes, és a dir, accelera amb uns mitjos molt utilitzables. Les suspensions són còmodes i efectives tot i que la posició baixa dels estreps, per a una moto tan alta com aquesta, fa que esgarrapin l'asfalt amb una freqüència preocupant.
Per a un passatger que un hagi convençut a acompanyar-te en un viatge de plaer li resulta complicat pujar i baixar de la moto, sobretot amb maleta i equipatge. La meva acompanyant en va donar fe amb un cop de cul i caiguda de llibre amb potes enlaire enmig de França com es pot constatar en aquest vídeo.
He de dir que el concessionari que la va recomanar i que me l’ha venut ara fa quatre mil milles, me la va deixar provar abans de comprar-la. Si la prova l’hagués fet a l’estiu enlloc de l’hivern no m’hauria comprat aquest tractor vibrant i incapaç de generar cap mena de sensació de suavitat.
El comportament hivernal de la Yamaha XT1200Z Super Ténéré és diferent. Quan les temperatures ambientals són properes als zero graus, es disfressen i dilueixen els defectes de disseny d’aquesta màquina que podria haver estat excel·lent però que no ho és ni de lluny.
Dubto molt que tant soroll i tanta remor mecànica, aquesta emprenyadora fressa de calderilla (Ausio dixit) que les motos modernes ja no manifesten, hagi de tenir cap resultat positiu ni a llarg ni a curt termini i vaticino algun desastre mecànic per al qual reso que em pilli amatent, amb la mà a la maneta de l’embragatge i en garantia.
Desenllaç
Ja sé que la cosa no té solució i que m’hauré de tocar els collons el temps que trigui a pagar el leasing i rebutjar la darrera quota ja que, a hores d’ara, no em plantejo seguir en propietat d’aquest bunyol mecànic ni un segon més del que el contracte financer m’obligui.
Imagino que d’aquí a uns anys, quan en les meves nits insomnes repassi les sensacions de l’equilibri dinàmic i senti com el carener de casa parteix la tramuntana dels hiverns del Ripollès, no em vindrà a la memòria, ni ganes, aquesta Yamaha XT1200Z Super Ténéré que potser hauré venut per estirar arades romanes a algun pagès sense escrúpols, acostumat a dièsels cataclísmics, a qui no li importi un rave la hostilitat mecànica ni la falta absoluta de suavitat de funcionament.
Penso que els enginyers d’Iwata no devien tenir un bon dia quan la varen concebre, o que el seu concepte de suavitat dista molt del meu...
Ai, com enyoro l’Honda...
