La política espanyola està tan polaritzada que els resultats electorals no han fet sinó confirmar-ho i donar noves raons perquè el conflicte sigui, a partir d’ara, encara més extrem i agònic. De moment, el mapa s’ha interpretat en funció dels estats d’ànim previs i les expectatives que s’havien instal·lat en cadascun dels bàndols. Pel bloc progressista al que s’havia condemnat abans d’hora a la derrota, el resultat tan lluitat la darrera setmana sona a victòria. I, ho és. Espanya no és tan rància com pretenen alguns i continua essent plural. La pretensió d’acabar amb el condemnat “sanchisme” no ha triomfat, tot i que el Partit Popular hagi estat el més votat a les urnes. Victòria amarga perquè les pretensions que els havia inculcat una demoscòpia interessada, eren unes altres. Estaven sobrevalorats perquè les enquestes s’han convertit en un agent condicionador de l’opinió pública, en aquest cas per fer desistir al vot progressista d’anar a votar, més que no pas una manera de retratar-la. Malgrat que Feijoo farà un simulacre d’intent de ser investit, més que res per evitar que les ganivetades internes comencin ja, és Pedro Sánchez qui en realitat té les úniques opcions d’aixecar un govern. Però els números són molt ajustats i corre el risc de viure sempre a la corda fluixa sobre l’abisme i amb una oposició de dretes desencadenada i posant en qüestió continuadament la seva legitimitat. Per refer el bloc, necessita gairebé tothom. Alguns socis són de fiar, però altres, no tant.
A Catalunya, els resultats electorals més que nítids han resultat demolidors. L’àmplia victòria del PSC i la segona plaça de Sumar fa incontestable la pulsió més que majoritària en favor d’un govern de progrés a Espanya. La falta de claredat de quin era el terreny de joc en el que pensava jugar l’independentisme, els ha portat ha fotre’s una bona patacada. Uns més que altres, certament, però ja és la segona en pocs mesos. Els vots rebuts (poc més del 25% sumant-los) els impedeix dir que parlen en nom de Catalunya. De fet, dir-ho o diran, però resultarà força ridícul. La ciutadania catalana, majoritàriament progressista, va entendre bé el que es jugava en aquestes eleccions i ha respost de manera contundent al repte. Curiosament i a la inversa del País Basc, l’independentisme ha especulat massa en que “el seu regne no és d’aquest món” i la resposta popular prou clara per aquells que la vulguin entendre. El que passa a Espanya resulta crucial, importa, i molt.
A Junts, se’ls va veure molt contents la nit electoral. Probablement massa atenent a que només van obtenir un 11% del favor electoral. Els va complaure molt que l’atzar numèric els podés convertir en minoria de bloqueig. Veien a venir els seus cinc minuts d’èxit i a Carles Puigdemont, ves per on, en el centre de la política espanyola. De fet, ni es comptava ni es compta amb ell. Si Junts presta algun vot hi haurà govern progressista però, si aposta per bloquejar, hi haurà eleccions. Pensar que això proporciona la “finestra d’oportunitat” per obtenir l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació, resulta una quimera. De fet, l’escenari ideal per l’independentisme més ranci era la victòria de PP i Vox. L’oportunitat que la política nacionalista en sentit contrari d’aquests, facilités les condicions per reagrupar tot l’independentisme i reprendre el ara desfigurat embat contra l’Estat. No els convenia ni els convé el progressisme. De fet, ells no ho són. Ara, més que una oportunitat, tenen una patata calenta a les mans que els farà quedar malament facin el que facin. Un regal molt enverinat. Segurament tant la naturalesa com el ressentiment del personatge central en aquesta opereta portarà a unes noves eleccions abans d’acabar l’any. La lògica política diu que, en aquest cas, la concentració de vot serà en els grans partits i es reforçarà un retorn al bipartidisme. La gent no vota minories de bloqueig i opta pel vot que resulti més útil als seus objectius o bé, es queda a casa. Determinades actituds i posicions seran molt més irrellevants del que ja ho són ara. Entremig, es dirà que com a mínim han aconseguit fer la punyeta. Em temo que això no és un projecte polític ni tampoc una actitud moral respectable.
