En aquesta novel·la veiem com el detectiu (i poeta a estones lliures) Adam Dalgliesh es troba davant d’un cas on té els possibles sospitosos acotats, l’espai perfectament delimitat i, finalment, elements descoberts del passat que li han de servir per desllorigar l’entrellat i troba el o la culpable. Però els casos es resolen del tot quan es poden demostrar i l’acusat o l’acusada és condemnat/da pels seus crims. I en aquí en Dalgliesh fracassa o hi està a punt. Qui va cometre els crims i/o qui va induir-los li planta cara i el desafia a què ho demostri. I a fe de Déu que li costa!
Les novel·les de P. D. James no descriuen només situacions on hi ha un crim i algú que ha de descobrir el culpable. Són novel·les en les que els seus personatges no són plans, creixen en el transcurs de la narració perquè sap introduir en la majoria d’ells la seva personalitat, les seves motivacions. En aquesta també passa, malgrat que n’hi ha massa que només queden insinuats.
L’ambient narratiu és el propi de les novel·les de P. D. James, perfectament descriptiu de la societat londinenca d’època, que fa que es notin, en llegir la narració, els decorats que l’autora situa per ambientar la novel·la i que aquests t’envoltin entre rossinyols (infermeres en argot) … que ja t’hi trobes, vaja!
Si alguna pega s’hi pot posar, és que no és lògic que algú que vol matar a un altre s’acontenti a fuma-li un cop pel darrera, l’atordeixi i, veient que queda inconscient, no l’acabi matant; també hi ha massa insinuacions en alguns personatges secundaris que podrien haver arribat a resoldre’s, a no ser que fossin cortines de fum per a despistar al lector entregat en la resolució dels crims. Despistar, despista ! Però es podrien haver concretat més aquestes línies argumentals secundàries. Tanmateix, hom escriu una novel·la com vol! Aquest no deixa de ser una novel·la de crims, recomanable, com gairebé totes les de P. D. James.
Jaume Salés i Malian
Gener 2017
