«Los muertos estaban vivos hasta la hora de morir y la necrológica debía trnasmitir su calor, no la tristeza irremediable.»
Quan compres un llibre essencialment per què et crida l’atenció la portada, tens molts números d’acabar penedint-te del teu impuls. Per sort no ha estat el cas, tot el contrari! He gaudit de la lectura i molt.
La desesperança del primer capítol, que l’autor ens descriu amb la mateixa naturalitat que ho faria amb el paisatge que veu a través dels vidres, fa que t’enganxis a la lectura de «Muerte con pingüino», i que comencis a empatitzar amb els dos protagonistes: Viktor, un escriptor arruïnat, a qui la seva dona ha abandonat i que, per pal·liar la seva solitud, decideix adoptar a Misha, un pingüí del zoo de Kiev. Però Mishadista molt de ser un company alegre, ell també està deprimit i a vegades es comporta com un faria un adolescent. La vida de Viktorsembla millora quan un diari li proposa una feina: escriure esqueles de persones que encara són vives. Res serà tan senzill com sembla i les coses s’aniran complicant i molt per aquesta estranya i ben avinguda parella.
L'autor divideix la trama en 76 capítols breus, molt breus a vegades. Fa servir un narrador en tercera persona, focalitzat majoritàriament en la persona de Viktor. I ens situa l'acció a l'Ucraïna post soviètica, —sobretot a la ciutat de Kievon resideixen els nostres protagonistes — un país violent i corrupte on les mancances estan a l'ordre del dia: és quasi impossible trobar assistència mèdica encara tenint diners per pagar-la, ja que no hi ha medicines; i on el parc zoològic regala els seus animals aquí els pugui alimentar.
Crec que ha de ser terriblement complicat convertir a un ésser com un pingüí, i a més deprimit, en un dels protagonistes centrals de la trama d’una novel·la i que aquesta sigui versemblant. Andrei Kurkov ho aconsegueix i amb nota. Misha és l'ànima de la novel·la i Kurkov un escriptor excepcional.
L'autor ha creat una novel·la amb una forta personalitat, convertint-la en una d'aquelles lectures que tardes temps a oblidar; esquitxada de tocs d'humor blanc, barrejades amb pinzellades d'humor negre... com els colors del pingüí. Situacions que moltes vegades vorejat l'absurd, que semblen impossibles, però que el lector acaba creient-se i gaudint-les; tot gràcies a la mestria de la ploma de Kurkov.
Ja he dit que la portada crida l'atenció, però és que tan bon punt obrim el llibre seguirem bocabadats amb la seva "entradeta" i d'aquí al deliri només hi haurà un pas.
«Muerte con pingüino» és una novel·la escrita amb un estil molt personal, on la tristesa i la melangia planen per totes les seves pàgines. Una novel·la negra amb un toc de tendresa que ens el proporcionen Misha i la petita Sonia. Una original trama d'intriga i misteri allunyada dels tòpics i clixés del gènere.
«Hace falta un toque de distinción... y han pensado que un entierro con pingüino seria lo suyo. Un animal que viste de luto, blanco y negro. ¿Me entiende?» (pàg. 199)
