Mundus senescit Dalt Vila* En una tarda, indistingible de moltes altres tardes, un altre parent reposarà en un nínxol del cementiri de Manlleu, acarat a Istambul, per acompanyar tota l’eternitat als morts que l’han precedit. Arribaré d’hora a la plaça de l’església de Dalt Vila i em trobaré amb la gent de la família a qui fa temps que no veig. Enmig del fred i dels sorolls febles de la vida, destacarà alguna cosina meva i les seves filles i les filles de les seves filles, totes elles en una progressió clònica de bellesa i enigmes a la mirada. El pare, pacient, m’anirà presentant gent gran que no conec, gent que en algun moment havien estat joves, folls, vitals, amb somnis i ara recordaran aquells moments tan llunyans, mentre em miren i em diuen collons ets com el teu pare. Després, entraré a l’església solemne, freda, altíssima, en silenci, i els de la família ens asseurem als bancs, a dreta i esquerra de l’altar, en una mescla estranya i desequilibrada que ningú no governarà en absolut. Els pocs amics de la família es quedaran respectuosament enrere, potser amb una mica de por, mirant amb dissimul els mons estranys que els piulen als mòbils. L’altíssim capellà tindrà els llums apagats fins a les cinc en punt de la tarda, hora estipulada per a la cerimònia, potser en un intent ecològic per estalviar. La meva tos inoportuna de constipat estacional ressonarà pels racons obscurs de les naus laterals de l’església i, com quan era petit, em farà una mica de por aquell retruny mig acústic, mig celestial, mig infernal. Les restes de pensades escrites en llatí al sostre de la volta falsa de l’església, al costat dels àngels que sobrevolen l’altar, em faran recordar molts moments ara irrellevants. A la banda esquerra de l’església s’hi acumularà una part de la família que pràcticament desconeixeré del tot. Els meus cosins hauran tingut fills i filles, alguns amb més d’un cònjuge, i aquests... altres fills i altres filles en un entrellaçat indesxifrable i intricat on jo ja no hi tindré lloc. Altres vides d’altres terres hauran irromput com un aiguat sobre la meva infantesa i l’hauran empesa amb un ímpetu imparable, bancs enrere, en un preludi incert d’un nínxol desconegut que no sabré encara on és. El discurs del capellà, serà breu, ràpid, sense protocols ni potser respecte. Qui havia de dir que enyoraria els funerals d’abans, celebrats amb honor, sense pressa, amb la sensació pesant com plom que era l’última vegada que es tenia el difunt a prop. Sense acomiadar el dol, sortirem de l’església, una mica a empentes, per la pressa del capellà i ens trobarem amb un Manlleu de tarda, enfeinat en els petits afers de la vida, aliè al món que acaba de desaparèixer tancat en aquella caixa de polida fusta primordial. Direm de nou amb la família allò a veure si quedem un dia ... i el capellà tancarà els llums i les portes, es canviarà ràpid i fugirà de l’església sense acomiadar-se, sortirà disparat amb roba de carrer, indistingible dels moros i dels infidels que repoblen aquest Manlleu que gairebé es va negar a l’aiguat del quaranta. Llavors, anirem al cementiri on estols d’ocells acròbates el sobrevolaran, cridaners, estranys, contemplant-nos, indiferents des de les seves vides aèries. Sentiré que el cementiri, que ara el Manlleu en expansió assetja en una abraçada poderosa i asfixiant com l’oblit i la por, ja no és res més que un reducte del passat, una bombolla ingràvida i gentil a punt d’esclatar a l’oblit. En la geometria gastada del camp sant, els enterradors dignificaran la mort a cops de rutina, de gaveta i de paleta, aliens a les nostres vides, com els ocells, mentre cimenten obstinats una làpida encara sense nom que observarà les flors de pedra i les fotografies d’atònits desconeguts propers. Les tórtores salvatges cridaran als plataners llunyans i buscaré inútilment amb la vista el record els xiprers d’antany. En aquell silenci oliós de les llàgrimes perdudes em vindran al cap els estius vora el riu, les cartografies de xapes de xampany estampades al cels dominicals del menjador de casa, els safareigs plens de verdet on la iaia ens deixava banyar a la canalla als estius, els pollastres a l’ast i les llaunes de tonyina en aquella calor de diumenge havent dinat, les cigales llunyanes cantant monòtones en aquesta mediterrània tan lluny de la costa. I em semblarà sentir fluixet una ràdio llunyana amb cançons d’altres estius, enganxoses com caramels calents, que m’envoltaran en una pau estranya, i llavors giraré el cap per veure tota aquesta gent que ha anat colonitzant el meu temps amb records que desconec i, per un instant, sabré que s’han acabat les comunions, els bateigs, els casaments en ermites enfilades al cel, les nits de Sant Joan i els petards tronadors i tindré la certesa que s’han acabat per sempre aquells estius en samarreta, i que ja no sentiré més l’aire calent a la cara que entrava per la finestrella del cotxe de casa anant cap a la Miranda o cap a Vic en aquelles carreteres sense rectes ni temps... En tardes perdudes, a Dalt Vila m’hi desapareixen mons secrets, mons sencers i, quan hi penso, tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència.
* La Núria Silvestre Gusí, directora de la Biblioteca Municipal de Manlleu, em va convidar fa uns dies a participar en la I Ruta literària d'escriptors de Manlleu en la qual, els escriptors participants llegirà el 15 de novembre del 2016 un fragment de la seva obra que tingui a veure, passi o estigui relacionat amb Manlleu. Com a manlleuenc emigrant de petit al pirineu proper tinc pocs records de Manlleu i els contactes que ara hi tinc són, lamentablement, per acomiadar familiars, primer a la plaça Dalt Vila, a l'Església de Crist Rei després i al Cementiri parroquial finalment. La meva visió de Manlleu és així d'especial, però és la meva.
