Reconec que em va costar molt entrar en la lectura de 'Mur fantasma'. De fet no sé si vaig arribar entrar-hi del tot. És una història que m'indigna i en repel a parts iguals. Però parlo de la història, del que explica, no pas de com està escrita la novel·la. No m'agrada gens el que ens explica, sí que m'atrau la manera com ho fa.
Crec que no erro massa si dic que el tema central de la novel·la és la dominació. La dominació en el més ampli, i dolent, sentit de la paraula: d'unes persones sobre unes altres, d'un gènere sobre un altre, d'una part de la societat sobre una altra o sobre algun dels seus membres, que es prenen com a boc expiatori… i, sobretot, dominació dins d'una família, del marit sobre l'esposa, dels pares sobre els fills.
Hi ha, però un altre tema que no ens pot passar desapercebut i que va íntimament lligat a la dominació familiar, el maltractament tant físic com psicològic que en Billexerceix sobre la seva dona i la seva filla. I el que més m'ha indignat i posat els pèls de punta és veure com tothom s'adona del que està succeint i com, a excepció d'una persona, tots miren cap a una altra banda normalitzant una situació que mai s'hauria de normalitzar.
També desespera veure com la Silvie accepta el que li succeeix. Cert que a vegades mostra disconformitat, però només de pensament i poques vegades de paraula. Té força interioritzat que si alguna cosa dolenta li succeeix, és per culpa seva. Tot i que d'entrada costa una mica empatitzar amb la Silvie, el cert és que la noieta acaba despertant una gran tendresa en el lector. La manera com parla i com viu la seva sexualitat reprimida. Com sent vergonya dels seus sentiments cap a la Molly, l'estudiant del grup d'universitaris que va amb el professor.
Sarah Moss ens parla també de la importància de la identitat individual i col·lectiva. De com hem de saber gaudir del que tenim en cada moment, de qui som i de com som, en comptes de pensar que qualsevol temps passat era millor. Creant uns personatges que van canviant al llarg de les cent quaranta i poques pàgines del llibre, i que ens mostren com de fàcil ens resulta culpar a la resta de la humanitat de les nostres desgràcies. I ho fa amb un relat angoixant que ens mostra la realitat de la Silvie, que no és més que el resultat de la frustració del seu pare i que ella accepta com a pròpia.
