«Ningú no ho troba estrany, però a hores d’ara ja ningú se sorprèn de res.»
«Napalm», finalista del premi de Novel·la de la ciutat d’Alzira, es una novel·la breu, amb prou feines arriba a les dues-centes pàgines, que han escrit a quatre mans Jordi Colonques i Joan Canela.
Tot i estar ideada com a novel·la coral, el protagonisme indiscutible se l'emporta la ciutat de València. Els autors a través dels carrers de tres dels seus barris, els autors ens perfilen un retrat de la capital del Túria molt allunyat del que tots coneixem. Ens parlen d'aquella València que mai surt als mitjans, la qual no apareix en els fullets turístics, de la cara menys afable, la qual només coneixen els que hi viuen: la Valènciadels desarrelats, dels desheretats, dels perdedors, dels captaires i rodamóns. I són precisament aquest personatges els que veurem pul·lular per les seves pàgines.
Amb una trama desenvolupada en un temps molt concret: una setmana, de dilluns a diumenge. Desencadenada per la crema massiva de vehicles a diferents barriades de la ciutat, a les portes de celebrar-se un dels esdeveniments socials més importants, el Fòrum Econòmic Nacional, amb la presencia del rei inclosa. Una crema de vehicles, que inclou a part de la flota del cos de la Guàrdia Civil, que només serà una distracció, una espessa cortina de fum, per amagar el que realment ha de passar.
«Napalm» ens dibuixa amb traç ferm la cruel i terrible realitat dels carrers de les nostres ciutats: el gran drama de la immigració, la invisibilitat dels perdedors, les nefastes conseqüències de la crisis; els conflictes urbanístics per canviar la fisonomia de les barriades, l’especulació. I, sobre tot, les grans diferències entre els estrats socials, l'abisme que hi ha entre les classes socials: els més benestants i els desnonats
Hi ha cap el final del llibre, exactament a la pàgina 196, un paràgraf que defineix a la perfecció el sentit de «Napalm»i que fa el retrat més fidedigne de tots els personatges que per les seves pàgines veurem desfilar. I el paràgraf al que em refereixo diu exactament:
«El seu particular exèrcit estava format pels miserables: els exclosos, els oblidats, els bojos, els desarrelats, els malalts, els desheretats dels sistema. Els seus eren uns combatents sense formació ni disciplina. Sense més motivació que la seua absoluta manca de motivació, empesos per cap altre objectiu que la seva pròpia desesperança, esdevinguda arma mortífera. »
Els autors ens plantegen una trama d'intriga que planteja una sèrie d'interrogants al lector: qui? perquè? Preguntes que el mantindran enganxat a les pàgines de la novel·la per tal de poder esbrinar que coi està passant i, sobretot, que dimonis passarà. A mesura que avancem en la lectura anirem veient com aquella sèrie de personatges inconnexos que ens han anat presentant, van movent els fils de l'engranatge que ens conduirà fins al final.
Un final brutalment impactant, que es visualitza a ulls del lector d'una manera descarnada, sense pal·liatius, amb tota la duresa que el moment requereix. Que pot arribar a ferir sensibilitats
Ens trobem dons, davant una novel·la escrita amb un estil àgil i un llenguatge actual i versemblant. On les autors fan servir un seguit de notes de premsa curtes, o articles periodístics una mica més extensos i que signe un tal J.C. per ironitzar sobre la incompetència policial i el propi paper dels periodistes. On trobem escenes de sexe, molt detallades, sense embuts ni filtres. «Napalm» és, en essència, una novel·la de denuncia i crítica social
«Els immigrants fem nosa, fem mal de veure.
