Hi ha inquietud per com començarà el curs escolar. Resulta ben lògic. La comunitat educativa viu aquests moments de manera incerta, amb molts fronts i preocupacions, i les autoritats polítiques no s’hi fan gaire per donar seguretats i proporcionar directrius clares. De fet moltes indicacions resulten contradictòries quan no decididament incomprensibles. Òbviament, no hi ha certeses i els rebrots irregulars i continuats de la pandèmia no faciliten gaire les coses. De totes maneres, el tema és prou transcendent i queda tan poc marge com perquè es prenguin determinacions, ja. Lògicament es fa tot molt complex. S’han de fer compatibles l’ineludible imperatiu de l’escolarització amb la prudència social i sanitària que a hores d’ara resulta imprescindible. El retard en prendre decisions sobre el com es fa l’inici del curs escolar té a veure amb la informació canviant en relació a l’evolució de la pandèmia però, sobretot, amb la por que es té des de l’administració d’haver de lidiar amb associacions de mares i pares indignades quan es produeixin a les aules situacions de positius i de contagis. Però més que la reacció dels pares en ella mateixa, preocupa el dany polític que patirien els responsables de la presa de decisions, els que sortirien a la fotografia del drama. Això és encara més evident a Catalunya, ja que en el conflicte que esberla a l’independentisme a les portes d’unes eleccions, el retrat en negatiu li correspon a ERC, mentre JxCat fan com si tot això no anés amb ells, tot i que presideixen la Generalitat. Si l’aposta es decanta per la prudència i es retarda l’inici del curs, només es fa parcialment o per zones, la imatge de desori encara farà més mal als que en tinguin la competència.
La comunitat educativa, però, no està preocupada per un tema d’imatge, sinó per un seguit d’interrogants que fan que a dia d’avui la seva activitat sigui imprevisible. Els professors saben que la formació de la canalla s’ha vist molt perjudicada per tants mesos de confinament i de tancament de les aules. Les eines digitals supleixen només un temps i malament la socialització de l’aula. Coneixen, que no totes les criatures disposen a casa de les eines i les connexions suficients i precises i, encara menys, d’espais adequats. Les desigualtats econòmiques i socials també es manifesten en això i el retard a tornar a l’escola no fa sinó eixamplar-les. Entenen els mestres de l’efecte que tot plegat té en el procés formatiu de nois i adolescents, que no pot ser justament fet de manera discontinua. Comprenen la importància de la relació i l’intercanvi a l’escola, de la gran funció de les rutines en l’adquisició d’hàbits sòlids i intueixen, també, el molt vulnerable que resulta aquest col·lectiu agrupat en la propagació de malalties infeccioses. Els professors entenen el neguit d’uns pares que necessiten la normalitat escolar per tal de poder reprendre les seves activitats professionals, com també que recuperar l’activitat sense la prudència i els mitjans imprescindibles pot resultar una temeritat. Escolaritzar de manera saltejada la meitat dels estudiants, és una molt mala alternativa. I coneixen bé tant els professors com tota la comunitat educativa les limitacions materials que pateixen els centres escolars, especialment ara per acollir un curs tan particular. Les aules no tenen les dimensions suficients per encabir els grups i mantenir les distàncies socials i sanitàries. No hi ha prou aules per desdoblar els grups i, en cas de tenir-les, el que no disposen és del nombre de professors per atendre-les.
Suposo que al món educatiu, com a tota la ciutadania en general, ens hauria agradat que els nostres governants haguessin afrontat aquest tema ja fa mesos i de manera més seriosa, humil i responsable del que ho estan fent. Que haguessin previst i pressupostat mitjans materials i humans i que haguessin dibuixat uns objectius, una estratègia i un full de ruta per tal de no haver d’anar improvisant. I a poder ser que ho fessin de manera concertada, escoltant els que en saben, sense llançar-se els plats pel cap i encara menys especulant amb qui serà el que sortirà més lleig a la fotografia. Segurament, seria molt demanar.
