La vaga de taxistes ha col·lapsat durant dies Barcelona i altres urbs, afectant notòriament la vida ciutadana, i molt especialment a la turistada que las té copades. De fet, l’aturada s’ha fet justament en dies fortament vacacionals pel fort impacte social i mediàtic que tindria. Un sector el del taxi que, més enllà del inqüestionable dret de vaga, acostuma a pronunciar-se amb unes formes més aviat brutals i intimidatòries, gairebé mafioses, que els distancien força del sindicalisme democràtic. El discurs dels seus líders, sempre propers a la dreta més extrema, exigint prerrogatives i privilegis fora de lloc, fa que es desdibuixin las raons que tenen a l’hora de denunciar la irrupció en la seva activitat de plataformes tecnològiques que faciliten la pràctica de la competència deslleial per part d’operadors que precaritzen aquesta funció.
L’aparició d’Uber i de Cabify ha posat els taxistes en peu de guerra, pel que implica la pèrdua de la condició de monopoli sobre la qual practicaven aquesta feina, tot fixant-ne les condicions. Per alguns, l’emergència d’aquestes plataformes no és sinó una manera de liberalitzar un sector massa encotillat per la regulació i control públic, així com endarrerit i poc evolucionat justament per un excés de protecció pública que limita molt el número de llicències per tal de satisfer als que ja la tenen. La consideració de l’activitat dels taxistes com a servei públic, es el que provoca una regulació molt limitadora de l’oferta, a benefici dels que exerceixen l’activitat i no tant de la ciutadania que hauria de disposar d’un bon i eficient servei. Que la protecció del sector ha esdevingut establiment i manteniment de privilegis ho evidencia l’existència d’un mercat secundari de compra-venda de llicències per les que es paguen preus astronòmics. Costa d’entendre que una autorització pública s’acabi per convertir en un document amb el que especular i fer-hi negoci, que las llicències no siguin un document personal i intransferible que s’esgoti amb la vida laboral del seu posseïdor. Més enllà que en aquesta activitat hi ha, lògicament, magnífics professionals, el sector té mala premsa i sembla haver-se-la guanyat a pols. L’eficiència com a servei també és força dubtosa, doncs ni es respon a les puntes de demanda que lògicament hi ha, i no sembla que a aquestes alçades sigui gaire sostenible ni lògic captar clients a base d’anar circulant per la ciutat. Tot molt antic i tirant a “cutre”.
Però la resposta adequada no són les plataformes, les quals fonamenten el seu negoci en la posició de domini que tenen sobre uns empleats que, en realitat, no ho son. Uber no és més que una app que es val de la falta de feina de molta gent, per sota un discurs de modernitat i “economia col·laborativa”, sotmetre’ls a una explotació indecent que els obliga a treballar multitud d’hores tot rebentant els preus del sector del taxi. Economia submergida, que no paga impostos i que pot acabar no només amb tot un sector d’activitat, sinó amb la prestació d’un servei públic. No obeeixen a més regulació que la de la pròpia plataforma i, en realitat, adequant els preus de les carreres en funció de la demanda del moment. Diuen prestar un millor servei perquè et deixen triar allò que els taxistes tracten com una prerrogativa seva –dial de radio, temperatura, estat de finestres o comentaris sobre l’actualitat-, però en realitat ni els que et presten el servei són professionals ni una aplicació informàtica radicada a Silicon Valley et pot garantir res més enllà d’arrasar amb tot un ram d’activitat i contribuir a una major precarització de l’economia. Probablement el sector del taxi ha de continuar essent protegit en tant que servei públic, però seria bo no confondre seguretat amb privilegis. Fixar contingents i atorgar llicències hauria de correspondre a l’administració pública, com també l’establir una normativa i unes condicions una mica més posades al dia. Si la solució no passa per la “liberalització” del servei, tampoc per deixar-ho en mans d’un corporativisme tronat i ineficaç.
