Moltes vegades s’afirma que la política acostuma a simplificar excessivament allò que és complex per tal de fer de tot un eslògan o crear una imatge que reforci el propi relat. Sovint és ben cert, però a Catalunya també passa molt a l’inrevés: es compliquen les explicacions pe tal de distreure o distorsionar allò que és ben nítid. Ben bé això ha passat després de les eleccions catalanes. Hi ha qui intenta afirmar que hi ha moltes possibilitats de govern, o bé s’acusa algú de no arriscar-se i presentar-se a la investidura abans de tenir cap acord tancat, talment demanant que qui ha guanyat les eleccions se suïcidi. Els resultats electorals van ser molt clars en donar la victòria a Salvador Illa, reforçat això per un gran resultat a les eleccions europees que hi va haver poc després. L’independentisme no suma, com ho havia fet a l’anterior legislatura tot i haver guanyat aquelles eleccions el mateix PSC. Només hi ha una opció de formar govern possible, i és que els Comuns i ERC puguin acordar donar el suport al candidat socialista. La cara B d’aquesta opció, és tornar a eleccions cosa que desitja i promou dia sí i dia també Puigdemont i els seus. Que Esquerra posi preu polític al suport sembla ben lògic, igual que faran els Comuns, però certament és a qui menys convé una segona volta que els laminaria electoralment. En aquestes circumstàncies, semblaria que l’acord hauria d’arribar més aviat que tard. No només per aritmètica i per càlcul partidista, també per un mínim sentit de la responsabilitat. Catalunya ha de ser governada i requereix no deixar-se emportar pels cants de sirena d’aquells que viuen molt bé en el desgovern i el caos. És clar que no és un bon moment per ERC, partit sumit en una crisi interna molt profunda que té a veure amb el fracàs d’una certa estratègia política i l’ensulsiada d’una generació de líders. S’han de situar en el postprocés i això està una mica renyit amb les presses, tot i que tenir responsabilitats de Govern a Barcelona i a la Generalitat pot accelerar un procés que, viscut de manera llarga i calmada, els pot resultar fulminant.
L’estratègia de Junts és evitar que es formi govern a Catalunya i anar a una repetició electoral tot culpant-ne els socialistes. Ja té conya l’assumpte. Controlar la taula del Parlament, els permet fer un simulacre de petició d’investidura de Puigdemont tot exigint l’abstenció socialista. Qualsevol persona, per poc polititzada que estigui, sap que això no té ni cap ni peus. Que qui ha guanyat totes les darreres eleccions proporcioni la presidència no només al segon, sinó a aquells que diuen volen continuar jugant al fraccionament del país, senzillament, no és produirà. Estaria contra tota lògica política i en confrontació a la voluntat expressada pels votants socialistes que, justament, volen passar pàgina amb l’amnistia i altres majories de govern a tant temps perdut i a tanta fractura provocada de manera frívola. Segurament no és el PSC qui hi té més a perdre a repetir eleccions ja que les segones voltes solen reforçar els guanyadors, però qui no s’ho pot permetre és el país. Seria una immensa irresponsabilitat. En l’estratègia de Puigdemont, el seu somni humit, és anar generant situacions de bloqueig en la política catalana, ni fer ni deixar fer. Repetir eleccions tot apel·lant a la unitat independentista sota la seva bandera, reforçat aquest discurs amb les proclames dels mitjans i plataformes afins, fins a l’infinit. Una visió en la qual el principi de realitat no existeix i, encara menys, reconèixer que el seu temps ja ha passat, que ha acabat per ser un problema pel país, i també pels seus que ja voldrien donar per superada la pantalla de prometre una utopia que no està disponible.
Tot depèn d’ERC. És així. Pot apostar per l’abraçada de l’ós independentista sota l’amenaça de ser titllats de traïdors, o bé apostar per una estratègia pròpia i mirar endavant. La clau, diuen, és el finançament de Catalunya. Aquí crec que en els continguts l’acord és relativament senzill, hi ha coincidències en que el necessari nou finançament de Catalunya ha de ser just i proporcionat a les competències que té Catalunya, tot considerant allò de l’ordinalitat, és a dir tenir un paper d’ordre similar en la proporció i recepció de fons. El problema a superar, en tot cas, és la nomenclatura. La terminologia és important per no generar el rebuig o estimular baixes passions. El que hauria de comptar, però, és el resultat obtingut. O no?
