Que el president de la Generalitat sigui inhabilitat per penjar una pancarta pot semblar ridícul, i realment ho és. Que un fet com aquest focalitzi i paralitzi des de fa molts mesos la política catalana resulta increïble per a qualsevol observador extern que no estigui versat en els múltiples girs i excentricitats que van de la mà d’això que de manera gràfica s’anomena El Procés. El tema gairebé ens podria fer somriure si no fos tan reiterat i amb efectes tan greus per la màxima institució de govern de Catalunya, però també un exemple més de la paràlisi política en la que s’ha sumit el país i la causa no només del seu estancament econòmic i social sinó d’una autèntica dinàmica de declinació com mostren tota mena d’estudis i indicadors no governamentals. Hi ha qui pretén situar el tema de la possible –més que probable- inhabilitació del president Torra i la consegüent destitució del seu càrrec en l’àmbit de la discussió jurídica sobre el valor de les normes de la Junta Electoral o bé sobre les atribucions per jutjar al respecte del Tribunal Suprem o bé del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. També hi ha qui apel·la genèricament a la llibertat d’expressió per defensar un fet tan insòlit, excèntric i a totes llums inapropiat. El resultat final d’un procediment poc adequat per un país seriós ens pot semblar excessiu o exagerat, però en tot cas és un resultat buscat dins l’estratègia d’anar escenificant un conflicte amb l’Estat i, alhora, de no reconeixement de la seva legislació i de les seves institucions. Aquesta serà sens dubte una condemna ridícula, però no es podrà dir que no hagi estat reiteradament perseguida.
I és que la seqüència dels fets té la seva importància. S’inicia amb una anormalitat molt extravagant com és que un President pengi una pancarta al Palau de la Generalitat, confonent malauradament l’edifici i el seu simbolisme amb un arbre de Nadal. El respecte a la institució i a la ciutadania no hauria de permetre degradar l’edifici i el seu significat fent una cosa així, però encara menys penjar-hi consignes partidistes que només representen una part del sentir de la societat i que si a alguna cosa contribueixen és a aprofundir en la divisió de la societat. Ningú pot imaginar al president de qualsevol altra país fent una cosa com aquesta. Costa de figurar-se a Angela Mekel, Emmanuel Macron, Pedro Sánchez o inclús Vladimir Putin cometent un acte tan pueril i tan degradant per a una institució. La segona etapa de la cadena dels fets és que l’acció es fa en època electoral tot abonant uns sectors polítics respecte a uns altres. Això és el que provoca la intervenció de la Junta Electoral tot exigint la seva retirada. I no només no es fa, tot i les indicacions de lletrats i assessors jurídics de que, de no fer-ho, el President incorrerà en un delicte, sinó que es reitera la voluntat de mantenir la posició, alhora que s’afirma no reconèixer la potestat de la Junta Electoral per intervenir com també la legitimitat de qualsevol tribunal espanyol per pronunciar-se al respecte. Es repta a la justícia a actuar i es menysté qualsevol noció bàsica d’independència judicial i de la divisió de poders que resulta inherent als sistemes democràtics. No havent-n’hi prou, quan el tema arriba al TSJC, es qüestiona la legitimitat d’aquest tribunal, mentre es proclama la pròpia culpabilitat i es repeteix la frase de recurs “ho tornaria a fer”. Es pot dir el que es vulgui però aquesta increïble condemna d’inhabilitació no ho és a uns plantejaments polítics ni al contingut precís d’una pancarta, no te res a veure amb la llibertat d’expressió, sinó amb la desobediència reiterada i mantinguda malgrat l’advertència de les conseqüències judicials i penals que això podia tenir. És el resultat d’una estratègia deliberada des dels inicis.
Però situats en aquest punt l’important seria sortir d’aquesta situació no afegint més danys als ja acumulats. Facilitar la recuperació de la normalitat institucional i política de Catalunya resulta crucial i el facilitar-ho seria assumir un acte de responsabilitat. Entrar en un llarg període d’interinitat amb acusacions creuades i cada vegada més pujades de to entre els socis (?) de govern resulta una temeritat i continuar un sainet que, a hores d’ara, ja ni sorprèn, ni entreté ni fa cap gràcia. Convocar eleccions ja s’havia d’haver fet, i és el que cal en una situació de paràlisi on la única política que es practica és un esperpèntic espectacle. No sé si JxCat o altres grups polítics volen i poden continuar aquesta dinàmica. Catalunya, segur que no s’ho pot permetre.
