Que els estats i les societats en la seva dimensió pública deixessin de ser confessionals ha estat històricament una àrdua i dura batalla, fins i tot sagnant. Fins a l’època moderna, no es concebia el laïcisme ni individual ni col·lectiu. La creença religiosa, el temor de Déu, era una norma rellevant i d’obligat compliment. Ja coneixem els que els passava, durant mols segles, als que s’apartaven d’aquesta ortodòxia. No va ser fins el segle XVIII, i només per a unes escasses minories, que es va començar a imaginar un món sense Déu i en tot cas, va guanyar enters el concepte de “tolerància religiosa”, és a dir, el respecte absolut a qualsevol mena de creença tot manllevant a les esglésies el dret adquirit a la imposició d’una fe i una moral incontrovertible. En el món de la Il·lustració, que és del que parlem, es va anar imposant també la noció cabdal de que les estructures polítiques, els Estats, havien de ser no confessionals, doncs la dimensió religiosa formava part de l’àmbit del que era privat. Tothom podia tenir i expressar la religiositat que volgués, o no tenir-la, però en cap cas la podia imposar o fer-la dominant en l’espai públic. Un fet aquest, al que el catolicisme va ser, i encara és, reticent a abandonar. Que una part important de la ciutadania del sud d’Europa vingui de tradició catòlica, no implica ni que sigui practicant i que el seu vincle vagi més enllà de ser un referent cultural, un hàbit, que ha anat perdent pes en un món i unes vides majoritàriament secularitzades.
A l’Espanya del nacionalcatolicisme, la laïcitat va costar en arribar. Durant el llarg període franquista, la confessionalitat de l’Estat i de la ciutadania es donava per feta, una imposició de la que ningú se’n podia apartar. Quan Europa ja s’havia desempallegat de l’obscurantisme religiós, d’una cultura social articulada entorn a les nocions de pecat i de càstig, a Espanya vivíem en una cultura capellanesca construïda sobre la por, el temor de Déu i una moralitat entre falsa i casposa. Aquí, ben bé fins a la mort de Franco, encara era obligat participar en totes i cadascuna de les celebracions catòliques les quals, més enllà de connotacions tradicionals i de festa, implicava aguantar sermons que oscil·laven entre els advertiments i la pura farsa. Acabat el domini nacional-catòlic i com arreu del món, els canvis de costums i la laïcitat s’imposaren ràpidament. Gairebé només es mantenien les festivitats que induïen a menjar i beure, més enllà de creients fervents que, lògicament i amb tota llibertat, continuaven les seves pràctiques, la seva vivència religiosa en formes més tradicionals, ja fos per creença o per hàbit establert. Les manifestacions més públiques de la fe, fora dels temples, es van anar abandonant ja que tenien un component invasiu respecte d’un espai públic que havia de ser neutral, que les feia poc adequades.
Però sembla que tot torna i els darrers anys assistim a una recuperació de l’expressió pública de la religiositat que gairebé pren un caràcter intimidatori com és el cas de les processons. Sigui per creença, folklore o una mal entesa noció de “cultura popular”, es reposen les celebracions públiques en les formes més tradicionals. Semblaria que l’Església també lliura la gramsciana “batalla per l’hegemonia cultural” i els mitjans de comunicació i col·laboren de manera ben predisposada. Qui sigui adepte als noticiaris televisius, es menjarà durant la Setmana Santa tota mena de processons públiques les quals semblen lluitar arreu per veure qui té la versió amb més profusió de fanatisme i irracionalitat. No s’explica com un fet “particular”, sinó com alguna cosa que ens incumbeix i ens pressuposa que en participem tots. Es despleguen tota mena de recursos tècnics per retransmetre, més i millor, una exhibició de pensament màgic i de fantasies disparatades, com si fossin cultura compartida. Popular, en diuen. Curiosa la barreja entre expressions medievals i tecnologia. En temps de confusió, sembla que la laïcitat, com la racionalitat o el pensament científic, estan en franca reculada. Ja no ens ofenen les expressions de formes de domini i d’estructures bàsicament classistes. Tot s’hi val per tal de que l’espectacle continuï.
