Els teòrics de la nova dreta extrema, alt-right, que està tan en boga, consideren la crispació i el conflicte permanent com el context polític desitjable. Res de mitges tintes, posicions conciliadores, consensos i, encara menys, cap acord. No hi ha rivals, sinó només enemics als que, encara que no se sàpiga ben bé per fer què, cal derrotar i, encara millor, humiliar i fer fora del tauler. La confrontació oberta, fins i tot exagerada, seria desitjable en la mesura que crea blocs clars i homogenis, estableix posicionaments més emocionals que no pas racionals, i permet conformar un “nosaltres” que, amb bones dosis de propaganda, esdevé fàcilment manipulable enfront “ells”. Per aquests plantejaments simplistes, però tan efectius, que estan colonitzant bona part de la política no només nord-americana i de dreta extrema, sinó europea i encara amb ínfules de representar l’espai central, la democràcia ja és només un sistema formal en la mesura que les coses es decideixen en “eleccions”, però es despulla el sistema polític de qualsevol connotació d’espai comú, de diàleg i transacció, on establir acords i desacords, sempre amb els ulls posats en mantenir la cohesió de la societat, així com la possibilitat de deliberació i consens, però també de dissensió i de pluralitat. Ara la política, encara dita “democràtica”, sembla haver-se convertit en un espai de confrontació de principis i vincles que apel·len a religions absolutes, on només hi ha victòria o derrota. Trista manera d’entendre les coses i, encara més, una bona forma de destruir la noció generosa de societat, de cos format des de la diversitat i la discrepància.
La moderació ha anat perdent la bona premsa, si és que mai n’havia gaudit gaire. Ara s’entén com renúncia, covardia, abandó i fins i tot traïdoria. De fet, aquest concepte en el seu sentit més honrós, justament no implica renunciar a res, sinó acceptar que el respecte als altres no s’hauria de perdre mai o que, també, en política les formes també són el fons. Que trobar punts comuns i situacions còmodes per a tots, resulta molt millor que la confrontació i el sotmetiment dels uns pels altres. Que de fet, no hi ha veritats absolutes, sinó només algunes certeses i que encara ho són sempre només de manera transitòria i provisional. Que els altres també poden tenir una part més o menys gran de la raó o, si més no, també tenen les seves “raons”. En la política catalana i espanyola, el darrer cap de setmana s’han imposat les posicions extremes, les que volen la bronca que els fa sentir més còmodes, i no pas les posicions obertes a la transacció. Gran part de la societat només hi tenim a perdre, però els que formen part de les bandositats i en viuen, semblen sentir-se millor així. Puigdemont s’ha cobrat el cap polític de Marta Pascal. El seu “delicte” ha estat col·laborar en un canvi polític a Espanya que facilités desescalar una tensió que ens portarà poc més que frustració i sofriment. Amb Pablo Casado, el Partit Popular torna al essencialisme espanyolista més dretà i extrem de José María Aznar. No és pas que el “marianisme” y la seva continuïtat a través de Soraya Sáenz de Santamaría fossin per tirar coets. Deixar podrir les situacions per inacció no és cap bona política i ha donat molts mals resultats. Però en tot cas no s’atiava el foc amb més llenya verbal, tot mantenint –o intentant-ho- alguns ponts. S’han imposat posicions extremes, absolutament excloents en fons i forma, que de fet es necessiten mútuament per tal de continuar existint. En ambdós casos, resulta com a mínim curiós –tot i que es podria definir de manera més contundent- com els teòrics avaladors, els pares, del que havien de ser les opcions moderades i conciliadores s’han posat de perfil. Ni a Mas ni a Rajoy se’ls ha sentit la veu per defensar els seus. Una manera d’acabar per decantar la seva sort. Després meu, ja pot venir el caos.
