Un psicópata miente mucho debido a que su naturaleza le pide manipular al resto de las personas.»
No tot és idíl·lic a Menorca. Això és el que diu la portada del llibre de Pere Cervantes. I durant tota la trama, l’autor, ens demostra que a la petita illa on sembla que mai passi res de fet succeeixen un munt de coses
«No nos dejan ser niños» és un títol un tan estrany per una novel·la, més si tenim en compte que també dóna nom a una cançó de Raphael. Coincidència? Més aviat no. El tema tindrà un paper força important en el relat de Cervantes. I és que mentre la cançó fa referència al ràpid que ens obliguen a créixer, la narració ens parla d'infàncies trencades prematurament per un fet tan menyspreable com pot ser els abusos sexuals a nens, i el que això comportarà a la persona adulta que els ha patit, sent tant el dolor i la ràbia que pot portar-la a convertir-se en una psicòpata de manual.
A «No nos dejan ser niños»trobarem dues trames diferenciades, però que aniran corrent paral·lela l'una de l'altre i a confluir en més d'una ocasió i que tenen com a nexe comú a María Médem.
Per una banda, Maria, deixarà el seu lloc de treball a l'oficina de denúncies, on ha sigut assignada després de la seva baixa maternal, per posar-se a les ordres de l'inspector cap d'homicidis, Roberto Rial, que arribat a l'illa, procedent de Madrid, per fer-se càrrec de la investigació. Maria ja havia treballat a homicidis i amb Roberto, a qui la va unir quelcom més que una relació professional.
Però els assassinats de dones no és amb l'únic que Maria haurà de lluitar. El seu marit, Bruno, passa la major part del temps a Xangai, i la seva sogra, una dona manipuladora com poques, ha decidit amargar-li una mica més l'existència instal·lant-se a casa seva sense previ avis. Maria es debatrà entre les seves dues passions: el treball al grup d'homicidis i cuidar d'Hugo, el seu fillet de tan sols quatre mesos. Els problemes de conciliació laboral estan servits.
L'autor ens presenta un narrador en primera persona en la veu de María, quin ens anirà detallant tots els ets i uts de la investigació i el que succeeix a la seva vida privada. L'anirà alternant amb un altre narrador en tercera persona que serà l'encarregat d'ensenyar-nos la vida que Brunoporta a Xangai o de donar veu a Roberto Rialquan María no hi és present. També trobarem aquest narrador en uns capítols, escrits en cursiva, per diferenciar-los completament de la resta, que aniran mostrant el món de l'assassina. Capítols que ens ajudaran a entendre la seva ment malalta i els motius que la duen a matar aquestes dones.
La novel·la es divideix en tres grans parts: Veni, Vidi, Vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer), que realment s'ajusten al que la trama ens explica. Qui arriba veu i vencen...? Haurem de llegir-la per saber-ho. Cada part està dividida en una sèrie de capítols curts, ordenats cronològicament per data i hora al llarg de tota la investigació, que anirà del nou al vint-i-quatre de setembre.
Escrita amb un estil narratiu fluid i senzill, que dóna agilitat a la lectura; amb descripcions de Ciutadellai Mao, de les seves cales, el seu mar blau, els seus carrers i el tarannà de la seva gent, que fa que el lector es transporti a l'illa i visualitzi perfectament els llocs per on transcorre la trama.
Si un dels punts forts és l’elecció del narrador, — hem de tenir en compte l’exercici que Pere Cervantes fa, posant-se a la pell d’una dona per tal de donar-li veu— un altre serà la creació dels personatges, molt ben construïts i definits. Tant les protagonistes, Mariai Roberto, com tot l’elenc de secundaris que els acompanya, especialment Amparo Garrido, la sogra de Maria, que és una antagonista de manual, que desperta els instints més baixos de qualsevol persona. Així com la recreació dels escenaris dels assassinats on sona en bucle la cançó de Raphael, on se sent una característica olor, on un elixir bucal juga un paper important i on es troben uns sobres de sucre amb un seguit de frases molt significatives.
«No nos dejan ser niños» és una novel·la negra amb una agradable ambientació que et deixa amb ganes de passejar per Menorca. Una lectura entretinguda, sense complicacions i amb un toc d'humor una mica especial.
«[...] la falta de coherencia entre lo que piensas y lo quehaces puede ser una de las principales causas del desarrollo de una enfermedad incurable.»
