La barbàrie intimida com cap altra cosa. La indefensió davant de la brutalitat gratuïta ens deixa perplexos. El terror atemoreix, aquesta és la seva funció. El segle XXI es va inaugurar amb una exhibició de violència convertida en espectacle de masses, que no ha fet sinó continuar amb nous i freqüents episodis. El terrorisme ha deixat de consistir en accions precises contra determinats òrgans simbòlics o reals, per convertir-se en una exhibició teatral de capacitat destructiva que se sap i que es fa per a ser transmesa. Qui el planifica i el practica coneix l’entrellat de la comunicació de masses, els secrets de la viralitat per convertir-se en trending topic global. Pànic que provoca el macabre espectacle, com especialment aquest nihilisme que no distingeix entre la vida i la mort, la recuperació d’una mena de brutalitat medieval amb vestigis estètics de postmodernitat.
No sembla possible construir una narrativa, una explicació lògica a fenòmens com els que acabem de viure. Ni el xoc de civilitzacions, ni la marginalitat social, ni la pobresa econòmica ni el factor de la confessionalitat religiosa serveixen per entendre canvis de valors i comportaments tan sobtats i tan dràstics. Malgrat les coartades i les quatre frases islamistes dels atacants, per entendre que els porta a aquesta acció tan destructiva ens pot donar segur més pistes la sociologia que no pas la teologia. No cal que ens flagel·lem ni culpabilitzem col·lectivament davant de accions tant bàrbares, però una mica estrany deu ser el món que hem construït perquè gent no pas especialment maltractada al món, abandoni la vida real i a través d’una fanatització sense escletxes se situa en una ficció salvatge, talment com si un videojoc hagués adquirit corporeïtat.
Com després de cada massacre terrorista, les frases tòpiques i els eslògans oficials ocupen l’espai comunicatiu. No sé si serveixen per resoldre res o per tranquil·litzar gaire més enllà d’una molt simplista teràpia d’autoajuda. Els poders públics i els mitjans de comunicació resulten maldestres davant d’una societat que és majoritàriament madura i que no pensa abandonar el carrer encara que té por, que sap diferenciar clarament entre creences religioses i la bogeria d’uns pocs. Com tampoc té gaire sentit apel·lar a la unitat. Tothom està en contra el terrorisme, excepte els que el practiquen i uns pocs malalts que es recreen a les xarxes socials. Entre la ciutadania comú, ningú ha enarborat cap mena de bandera aquest dies, més enllà de l’esperit solidari per ajudar a les víctimes i l’estupefacció per tant dolor inútil. Ningú ha deixat de ser qui és, però cada cosa té el seu lloc i el seu moment. Alguns ho obliden.
Justament els que apel·laven a la unitat necessària en aquest moment, en pomposes i reiterades declaracions, així com en titulars i editorials de diaris, exhibien de sotamà missatges i actituds poc edificants. Els continguts més o menys subliminals, sempre interessats i partidistes, han estat abundosos aquests dies. S’aprofita tot i res queda al marge de la “gran batalla” política. Els retrets son continuats sobre els errors o falta de previsions dels uns sobre els altres, quan en realitat la societat creu que les coses s’han resolt raonablement bé atenent a un enemic tan eteri i difícil de controlar i de combatre. Pel que fa al periodisme, ha ensenyat el millor i el pitjor de la seva feina. Treball seriós i responsable d’alguns, abús de notícies falses publicades sense contrastar per part d’altres. Quan la premsa vol competir amb la immediatesa i la frivolitat de les xarxes socials s’equivoca, i molt. Com també ho fa quan força els fets per tal de fer interpretacions que convinguin i agradin a qui els subvenciona i la manté. Misèries.
