Demanar prudència i cordura a dia d’avui, sembla ja fora de lloc. La Raó ja fa dies que va mudar de país. L’estratègia de reptar i anar doblant l’aposta ha portat a la situació d’ara: ja no és possible sortir indemne de l’envit. No només resulta molt preocupant el que pugui passar els propers dies i les setmanes venidores, sinó que encara que no haguem passat balanç és extraordinàriament grossa la factura que ja s’ha generat. Res serà igual després d’aquesta cursa de despropòsits i d’excessos verbals i gestuals. El problema principal, al meu entendre, no és com tornar a establir ponts i refer encaixos polítics catalano-espanyols després d’aquesta “kermesse heroica”, sinó com es recupera un clima raonable de convivència dins una societat catalana que frívolament s’ha anat desballestant en la seva estabilitat i cohesió. També, com es recupera la credibilitat d’unes institucions d’autogovern que han perdut tota confiança i legitimitat a base de saltar-se l’Estat de dret, cridar a la desobediència i exhibir tota mena de manifestacions entre grotesques i puerils. Ha quedat desautoritzada una part nombrosa de la classe política, que es resistirà lògicament a abandonar les seves pretensions de glòria; però més difícil encara serà suplir unes classes dirigents de la societat catalana que han distat molt d’estar a l’alçada de la serenitat, temprança i moderació que la situació embogida requeria. Hi ha coses que es fa molt difícils de restituir.
Malgrat l’actuació notòriament maldestre del Govern Rajoy, primer per omissió i després per acció, ni vivim en una dictadura, ni això és Turquia, ni anem faltats de llibertat d’expressió. Sortosament. Però malgrat els eslògans i el relat hegemònic construït des de l’independentisme, el repte de l’1 d’Octubre i la seva significació no va de “democràcia”, sinó de configurar un nou sistema de poder i ocupar-lo. Hi ha poca ideologia a seguir en tot aquest procés i en canvi sí un mal dissimulat cúmul d’interessos. La composició sociològica del actual moviment catalanista mutat a l’independentisme no deixa de ser curiosa i força eloqüent. Aquest és un moviment de classes mitjanes i benestants que la crisi econòmica va desplaçar de la seva zona de confort que passava per la tranquil·litat i el vot a CiU, a escoltar els cants de sirena d’aquells que els prometien podien accedir a les noves seguretats i oportunitats que els havia de proporcionar la constitució d’un nou Estat ple de càrrecs, places de funcionaris, negocis i honors per repartir-se. La composició predominant a JuntsxSí o a les entitats que s’atribueixen ser la societat civil són prou representatives d’aquesta Catalunya benestant temporalment transmutada en revolucionària. Hi ha qui argumentarà, però, que el factor CUP hi dóna un altra enfocament i perspectiva. Ho dubto. Més enllà de representacions de cara la galeria, no deixen de ser els fills dels primers, amb una radicalitat que té més a veure amb frustracions generacionals i professionals, que en una aposta realment social i de classe.
Hi ha qui parla sense embuts que estem en una situació revolucionària. Certament les darreres setmanes la presa del carrer té a veure amb l’independentisme, però també per la integració a la “rebel·lió” de sectors polítics, sobretot juvenils i l’estudiantat, als que s’ha convençut de que s’ha obert una “finestra d’oportunitat” per impulsar un moviment popular que acabi amb el règim del 78 i imposi una república popular. Podemos, els Comuns… no s’han sabut resistir a incorporar-se i dotar de base de mobilització mes nombrosa a El Procés. Una actitud més aviat oportunista, cínica i infantil, que els invalida com a interlocutors en una hipotètica mediació, i encara més com alternativa al desnortament general de l’esquerra. No es pot negar que la “operació Piolín”, el “a por ellos” o algun fiscal general bocamoll ha facilitat l’aplegament de forces. L’escalada de la tensió tindrà un pic aquest diumenge i s’accelerarà notòriament la propera setmana, i més enllà del desastre profund de tot plegat no es poden descartar sortides de to violentes. Personalment, encara que perplex i confós, quan des de les institucions i les classes dominants que han empobrit bona part de la ciutadania d’aquest país se’m emplaça a la insurrecció, tinc molt clar que aquesta revolta ni és la meva, ni val gens la pena, ni en sortirà res de bo.
