Em vaig enamorar de la prosa de la Sílvia Soler en llegir 'Petons de diumenge'. I el que sempre m'ha captivat de les seves novel·les han estat els personatges, molt més enllà de les trames. I és que en l'obra de la Sílvia tenim molta més importància els personatges que no pas els fets.
Aquest cop estem davant una novel·la coral, on el protagonista és compartit per quatre persones: La Marta, en Jim, la Rita i en Guillem. Quatre persones que es coneixen ja sent adults, joves, molt joves, però adults i que comparteixen un dia clau en la seva vida: el vuit de desembre de 1980, dia que va ser assassinat Jon Lennon.
Aquell vuit de desembre les seves vides van donar un tomb inesperat, es van obrir unes ferides que tardarien anys, si és que ho arribaven a fer, en cicatritzar. Es coneixen de joves, quan són veïns d'escala, comparteixen patí, amistat i vivències, quan funcionen com una sola família, però el llibre comença quan es retroben... ja instal·lats en la cinquantena, durant el casament de la filla de la Marta i en Jim i quan les seves vides fan anys que han donat un segon tomb inesperat que ha reobert velles ferides i m'ha obert de noves.
'Nosaltres, després' és un cant a l'amistat, a la necessitat de compartir vivències, de sentir-se acompanyant, de poder confiar en l'altra... i quan tot falla, en la necessitat de reconciliar-se amb l'altre, però especialment amb un mateix.
Capítol a capítol els anirem coneixent per separat, per parelles, de joves, en el passat, d'adults en el present; les anades i vingudes, les trobades. La trencadissa i la posterior retrobada. Veurem que anhelen, que odien, com són i com voldrien ser... La seva evolució personal i de parella, de parelles.
Quatre persones que comparteixen el bo i millor de l'amistat, la complicitat i l'estimació, però també el cantó fosc: l'engany i el desengany.
Una novel·la que es llegeix en u tres i no res; uns personatges i situacions que t'acompanyen després de la lectura. L'estil directe, cinematogràfic, inconfusible de l'autora.
