08/12/2016

Novembre

 

Avui he sortit de casa cap a les 6 de la tarda, ja era ben fosc, per aquestes terres a quarts de cinc ja és negra nit, avui la temperatura era sota zero, només tombar la cantonada de Clemenceaula fredor m'ha congelat els peus, definitivament hauré d'anar a comprar-me unes sabates per aquest hivern, la boira penjava per sobre dels carrers, la boira i força contaminació, el fred fa que totes les calefaccions vagin a tot drap, el gas no és tant net com diuen.

Bé, la veritat és que el fred i la sensació que l'aire anava molt carregat, m'han fet tornar cap a casa més ràpid del que hagués volgut, tenia ganes de perdem per la ciutat, de confondrem amb el tràfec de la gent, pels carrers de l'illa medieval avui convertida en mercat de Nadal, potser havia acabat en qualsevol dels cafès per a perdre, "une noisete", vaja un cafè amb una tasseta de crema de llet associada i "la noisete" una avellana amb xocolata pertinent, tot un complex que per a mi esdevé un ritual relaxant, convida a la reflexió, a la conversa i si no n'hi ha, doncs a escriure que és l'eina més fàcil per a estimular la ment, exercici necessari si no vull acabar capficat i enfonsat en les aigües fangoses del pessimisme.

Sí, escriure em permet sortir del pou on sovint m'hi precipito, aleshores és com escalar la paret més difícil, a poc a poc vaig trobant les preses on agafar-me, molt sovint és escalada lliure, però l'escriptura em muscula la ment, la fa forta i permet superar la teva buidor, vas marxar massa ràpid, quan hi eres no sabíem que aviat em deixaries només el dret a recordar-te i a escriure't, no sabíem que mai més tornaríem a seure plegats, a estimar-nos i a barallar-nos, a sentir-nos vius i junts.


Quanta buidor!, i tants anys suportant-la, continuant el camí de la vida sense l'escalfor del teu cos, sense el to de la teva veu, sense les teves carícies, sense els teus plors d'enyorança, sense la teva olor, com et veig encara quan camines, com miraves a l'horitzó, el teu riure i sobretot, la teva llibertat, vas arribar un mes de novembre a l'estació de Sants, carregada amb una motxilla i la bicicleta blanca del nord, aquella bicicleta de ciutat de l'Elba, els teus ulls verds de landes llunyanes, la teva llengua alemanya, els teus cabells d'olor dolça, com et trobo a faltar, com em costa tornar a escriure el teu nom Maren.

L'altre dia de pas per La Garriga vaig escriure un poema, des de la mort de la mare la poesia em ve sense demanar-ho, és com si marxant em deixés aquest fil que em permet resseguir els records de totes les meves absències.


 
Estimanda,

de terres llunyanes,

amiga,

novembre arribares,

companya,

de llengua alemanya,

protectora,

de landes llunyanes,

a la mar eterna,
 
a prop de la cala,

l’amor i la vida,

reposa la teva llunyania.

 
 

La Garriga 28 de novembre de 2016.

 

 

 

Text: Estrasburg a 5 de desembre de 2016