Estem davant d’un llibret deliciós en el que, al bell mig d’un món en el que s’ha mercantilitzat absolutament tot, es reivindica el valor del coneixement per ell mateix, l’accés a la cultura universal, la formació sense pretensions rendibilitzadores. Un recorregut intel·lectual per aquells autors que al llarg de la historia han defensat el valor inherent del coneixement en la conformació dels individus, al marge de qualsevol consideració utilitarista. Una reivindicació de les humanitats, la literatura i el gaudi artístic, així com del concepte de cultura general, el qual té a veure amb la proporció d’elements de coneixement que, encara que no tinguin a veure amb activitats lucratives, són fonamentals en la nostra conformació com a persones lliures, autònomes i independents. De fet, l’autor més que reivindicar “allò que és inútil”, el que fa es un exercici d’ironia en el qual pretén fer-nos evident que justament aquells aspectes de la vida que s’acostumen a situar en l’àmbit del que és prescindible, perquè no són monetitzables, són els realment importants per al nostre desenvolupament, per la nostra comprensió del món i, perquè no dir-ho, per accedir a un grau acceptable de benestar personal. Com molt bé va escriure Théopile Gautier, “només és realment bonic allò que no serveix per a res. Tot el que és útil és lleig, perquè es la expressió d’alguna necessitat i les necessitats de l’home solen ser de baixa estofa. En termes materials el racó més útil d’una casa són les latrines”.
A La utilidad de lo inútil (Acantilado, 2017) aquest professor de literatura i pensador italià, elabora en forma de manifest una reivindicació del pensament lliure i del coneixement i la pràctica de la cultura com els àmbits fonamentals de desenvolupament de la condició humana, i ens alerta sobre la perversió d’un coneixement i una formació encaminada únicament a qüestions pràctiques. Especialment, refusa la evolució que han patit les universitats occidentals, les quals han apostat per una formació professionalitzadora que té poc a veure amb la proporció de instrucció sòlida i de llarga durada. Retreu a aquesta institució, el descens exagerat dels nivells d’exigència, per tal da facilitar un fàcil accés a la titulació a uns estudiants ara considerats i tractats com a clients. És la negació de la funció universitària, convertida en una expenedoria de titulacions on els conceptes d’esforç, aprenentatge, dificultat o requeriments han perdut tot el seu sentit. la docència convertida en un joc interactiu, superficial, on el que es segur és que l’estudiant continuarà essent un perfecte ignorant, mentre els professors són degradats a la condició de buròcrates al servei de la gestió comercial de les empreses universitàries. Es promet ocupació i ingressos als futurs titulats “professionalitzats”, i no se’ls avisa que, de fet, no se’ls ha preparat per feines inexistents, i encara menys per a la vida.
El llibre es tanca amb un text molt eloqüent del pedagog nord-americà Abraham Flexner, escrit el 1910 com a informe sobre l’ensenyament de la medicina, on posa de relleu les perversions de la formació utilitarista. Justament el títol del text és “La utilitat dels coneixements inútils”. Gaudiu-lo!
