Cada vegada m’agrada més la literatura francesa. Aquest últim any han estat tres els autors que he llegit del país veí. Tres estils molt diferents, però amb cert trets comuns: la foscor dels seus personatges, especialment els de Marin Ledun i els d’Ingrid Desjours.
«Ojos de muñeca» podríem dir que és un thriller psicològic, ja que l'autora posa molt més èmfasi en la psicologia dels seus personatges que no en la trama policial, que d'existir existeix fent el paper de fil conductor que ens porta a esbrinar, no qui és l'assassí que això ho sabem des de les primeres pàgines, sinó que l'impulsa a actuar de la brutal manera en què ho fa.
Ingrid Desjours ens planteja dues trames paral·leles, cada una d'elles protagonitzada per un dels personatges principals. Per un costat coneixerem a Bàrbara, una noia jove que acaba de treure’s el títol d’esteticista i que viu amb la seva mare, una persona autoritària privada del sentit de la vista a qui la noia cuida. Per altra banda tenim a en Marc Percolès, un policia provocador, cínic i, per acabar d’adobar-ho, misogin, qualitats que s’ha accentuat arran d'un brutal accident de trànsit que el va deixar tolit.
L’autora ens presenta a dos personatges torturats, foscos, ombrívols, gairebé marginals amb greus problemes de socialització. Una dona sotmesa per tot aquell que es creua en la seva vida i que arrossega un trama de la infància que mai va poder comprendre ni va saber canalitzar. Una persona que anhela ser estimada. Un home destrossat físicament i psíquicament, que se sent utilitzat per la dona a la qual estimava i que és la causant de tota la seva dissort, una persona que no vol seguir vivint perquè no troba motius per fer-ho.
Desjourssap recrear les atmosferes més adients per cada situació, per cada personatge. I ho fa d’una manera tan brillant que podem arribar a sentir la pudor que es respira a casa de Bàrbara, l'ambient claustrofòbic i asfixiant en què la jove viu; podem escoltar la veu autoritària de la mare o la infantil i cridanera de Sweet Doraine, un dels personatges secundaris amb més pes i amb una psicologia més ben treballada.
També podem sentir com gira el tambor de la pistola d’en Marcquan aquest juga a la Ruleta Russa o podem copsar el seu patiment cada vegada que veu el seu cos reflectit en un mirall.
Que succeeix quan dues animes torturades és trobem? Doncs que dona pas a la trama d’una novel·la dura, inquietant, colpidora i aterridora, encara que amb un punt de tendresa. He llegit algunes crítiques que remarcaven el llenguatge emprat per l'autora, fent insistència en què és groller, descarnat i dur; sincerament no m'imagino una història d'abusos tan fosca i despietada escrita amb un llenguatge més delicat.
«Ojos de muñeca» és una truculenta història sobre abusos sexuals; de traumes infantils no superats; de la cerca d’un amor incondicional que mai arribarà i que tindrà un desenllaç colpidor. Per tot el que acabo de dir, no és una novel·la fàcil de llegir, però un cop t’endinses en les seves pàgines el més complicat és poder-ne sortir i quan ho fas no és precisament indemne.
