Aquests dies vivim una profusió, gairebé un allau, de recordatoris als mitjans de comunicació sobre el vint-i-cinquè aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Potser perquè sóc poc donat a les commemoracions de tot tipus, hi trobo un excés de nostàlgia, de postals volent demostrar que hi érem, masses valoracions triomfalistes, molta redundància en els tòpics, exageració sobre l’esperit col·lectiu de l’esdeveniment, reiteració d’allò de “els millors jocs de la història, intents flagrants de manipulació i utilització política… Que voleu que us digui, tot plegat una mica carrincló, a més d’un xic irreal. Tot el que ara es retrata sobre aleshores té un deix de que allò va ser un moment únic, però també una mena d’oportunitat perduda. Potser en això es reflecteixi una mica més bé la realitat. La vocació de modernitat treia el cap a Barcelona, després de més d’una dècada d’un discurs pujolista el qual, vull recordar ara, especialment fora de l’entorn barceloní resultava asfixiant i empobridor. Convindria fer avinent, també, que els que aleshores van combatre l’èxit barceloní perquè intuïen que era portador d’un cosmopolitisme que el consideraven disgregador de la seva noció de Catalunya orgànica i amb olor de sagristia, son els que avui governen el país, i no fan fàstics a instrumentalitzar la celebració dels Jocs al seu favor, tot especulant amb l’escassa memòria de la ciutadania.
Sens dubte tot el que va envoltar i comportar la celebració del Jocs de 1992 a Barcelona va tenir força transcendència estructural, però també en l’estat d’ànim i l’esperit col·lectiu. Es va repensar Barcelona, es va capgirar urbanísticament la ciutat, se la va obrir al mar y se la va rehabilitar i es van construir infraestructures indispensables tan esportives com ciutadanes. Però com que tot té el seu revers, es va fomentar l’especulació urbanística tot potenciant una bombolla immobiliària immensa en la que la ciutat i el país ja estaven immersos. Es van dignificar barris, sí, però a costa de “gentrificarlos” tot desplaçant els que hi vivien cap a les afores, es va donar una importància excessiva a facilitar un trànsit rodat en creixement exponencial imparable i inassumible. Es van fer també algunes accions vergonyants per amagar pobres i prostitutes sota la catifa, empesos cap a l’extraradi per tal que no espatllessin la fotografia de catàleg d’una ciutat que, intuïa, en el futur només podria viure dels turistes que vindrien a la recerca d’autenticitat i de disseny, de la seva “marca”. El progressisme y les actituds classistes es donaven força la mà aleshores.
Encara que no convé exagerar-ho, els Jocs van crear en el seu moment valors intangibles d’una certa importància. L’autoestima col·lectiva que va generar el missatge olímpic de Pasqual Maragall va ser innegable, com una certa noció compartida de participar en alguna cosa col·lectiva que, més que un esdeveniment esportiu, era un intent de configurar una societat catalana, bàsicament urbana, que abandonava definitivament el color sèpia i apostava pels retrats a color. No va ser un fenomen exclusivament barceloní, ja que a la Catalunya-ciutat tots som Barcelona. Gairebé sempre els moviments col·lectius tenen alguna cosa de narcotitzant i, revisitat avui, l’esperit olímpic que es creia representar una societat “rica, plena, desvetllada i feliç”, fa una mica d’angúnia; més que res, pel que ha vingut després. De tot allò, malgrat alguns discursos institucionals actuals, no en queda res. Repugna especialment la barra que demostren els combatents contra els Jocs i contra el paper Barcelona d’aleshores, en intentar apropiar-se de la figura simbòlica i irrepetible de l’alcalde Maragall. Per Pujol i els pujolistes, va ser sempre la bestia negra, l’home a batre. Liberal d’esquerres, més que no pas estrictament socialista, y de cultura noucentista, Maragall representava una manera moderna, laica i avançada d’entendre el país. La cultura política nacional-catòlica dominant, ara i abans, la cosmovisió feta a mitges des del taulell i del business friendly, mai el varen poder suportar i s’esforçaren molt notòriament en calumniar-lo. Ara, que el deixin tranquil.
