Les commemoracions serveixen per recordar fets del passat que, per una raó o altra resulta convenient no oblidar. També la manera de fer justícia a persones i fets d’especial rellevància, o bé, moments que ens han colpit i influenciat de manera evident. Pels situats en aquest racó de la vella Europa és una diada justament per no celebrar, però sí per recordar. Ha fet cinquanta anys del cop d’Estat de Pinochet i l’inici de la brutal dictadura que es va allargar durant tretze anys i que, encara avui, les seves responsabilitats i complicitats no han estat del tot substanciades i condicionen la vida i la política xilena. Un dia per recordar com la política nord-americana ha estat especialment cruel en el que han considerat el seu “pati del darrera”, com es va assetjar i derrocar un projecte de socialisme democràtic de l’alçada del que encapçalava el president Allende per tal d’evitar el possible “contagi” en el continent. La resistència al Palau de la Moneda, bombardejat pels militars, així com la seva mort donen tota al sentit al terme “dignitat política”. Les execucions i tortures patides per la gent d’esquerres, especialment a l’Estadi Nacional i de qui n’és símbol el cantautor Victor Jara, perseguiran sempre més a les classes dominants i extractives d’aquell país i a una dreta -la democràcia cristiana- que va facilitar i justificar la irrupció dels milicos.
Com que som adeptes als números rodons, a aquest onze de setembre no s’ha donat tant paper mediàtic a la commemoració dels vint-i-dos anys de l’atemptat terrorista de les Torres Bessones de Nova York. Un acte de terrorisme modern sense comparació. Un impacte mediàtic impensat. Una forma de fer trontollar les seguretats dels Estats Units i del món occidental. Retransmès en directe, amb moments fulgurants, amb una trama desconeguda, informats però desinformats a l’hora. Totes les nostres pors en marxa. Una histèria col·lectiva. La mort de la manera més crua possible. L’evidència que el jihadisme més radical, sovint alimentat pels mateixos Estats Units en llocs com Afganistan per lluitar contra la Unió Soviètica, no acceptava el paper menor al que se li donava en la geopolítica mundial. Fer front a un contrincant imprevisible i de mal identificar, va fer plantejar el fenomen de la guerra a partir d’aleshores. De la ofensa i la sobreactuació en van sorgir iniciatives equivocades, fatals, com la guerra d’Iraq, el sorgiment d’Estat Islàmic, la fallida intervenció i replegament d’Afganistan, el desballestament de Síria i de Líbia… Efectes tardans del que havien significat les colonitzacions, un món de perdedors que es resistia a continuar essent-ho.
I, finalment, hi ha la commemoració més antiga i més propera com és la Diada de Catalunya. Com a festa nacional un mica singular en la mesura que se celebra una derrota. Lògicament es posa l’èmfasi en l’aspecte de resistència que va tenir aquest dia a la ciutat de Barcelona. Com tots els mites històrics, perquè siguin útils en l’imaginari nacionalista, una recreació del passat poc rigorosa. No va ser una guerra “nacional” d’una Catalunya unida contra els borbons hispànics i unitaristes, en la que vàrem ser traïts pels anglesos. Les faccions internes a Catalunya, que hi eren, representaven interessos diferents dins el complex món dels sectors socials i econòmicament dominants. Un conflicte de geopolítica europea amb concrecions d’enfrontament d’interessos senyorials. Però és igual, arreu els “moments històrics” són construccions que tenen la finalitat de cohesionar i activar la societat. Poc a veure amb la historiografia. Aquesta Diada la va establir l’incipient catalanisme de finals del segle XIX. La primera convocatòria es va fer el 1901, justament l’any en que va néixer la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó. No és fortuït. Especialment va ser amb l’establiment de la democràcia a finals dels setanta quan la Diada es va convertir realment en un dia compartit per a gran part de la ciutadania de Catalunya per tal de recordar i reivindicar la singularitat de Catalunya. Terreny compartit que es va trencar a partir del 2010, quan la festa de tots va passar a ser hegemonitzada per l’independentisme en fase expansiva. Grans concentracions que s’esllanguiren a partir de la pandèmia, no tant per aquesta, com perquè es va trencar l’estratègia comú del processisme. L’aprimament gairebé definitiu s’ha produït aquest any, monopolitzada per l’independentisme més intransigent que representa l’ANC, que qualsevol dia d’aquests titllarà de traïdor al mateix Puigdemont. Que el president Aragonés hagués de sortir per cames resulta força il·lustratiu. Va recordar la manifestació del juliol del 2010 en que el president Montilla també va haver de fugir. Es miri com es vulgui, l’onze de setembre és un dia de festa, però ja no és la festa de tots els catalans. No sé si ho tornarà a ser. Sempre ens quedarà Sant Jordi.
