Decididament, Mariano Rajoy és un personatge peculiar, únic. Diuen que en política es molt important dominar els tempos, a la manera de Xavi als caps de futbol, però l’etern president en funcions del govern d’Espanya ha convertit l’espera no en un interregne, si no en la situació d’arribada. Sembla lògic que qui té la bola en el seu taulat de la política espanyola és el partit Popular i Rajoy, doncs els resultats electorals els donen la iniciativa. La capacitat de fer com si no hi hagués pressa, que la cosa no anés amb ells, tot esperant que les coses decaiguin espontàniament, és brutal. La inacció com a forma d’acció. Les fotografies estiuenques tot practicant una versió molt especial de running a la seva Galícia natal, semblen voler indicar que no passa res, que el què hagi d’esdevenir, ja arribarà. De fet si ens hem de regir per les imatges, no només el President sembla viure en un permanent stand by. El líder del PSOE ha decidit fugir de la realitat i fer-se fonedís després d’expressar un NO rotund a Rajoy (que tothom ha entès que vol dir un POTSER), probablement fugint més dels barons del seu partit tan donats a fer actes de “responsabilitat”. Les imatges de “dies de platja” però, no li fan cap gran favor de cara una opinió pública que li sembla que aquesta broma de formar govern ja dura massa.
També Pablo Iglesias y Podemos han desaparegut. Hi haurà qui ho veurà com un acte de prudència tot esperant que la impossibilitat d’un govern de Rajoy els torni posar en el primer pla de la política espanyola. En realitat, però, aquest partit i els seus dirigents semblen haver-se instal·lat en una certa melangia, quan no depressió, per unes tan altes expectatives que lògicament no s’han acomplert. Amb una forta i constant presència als mitjans de comunicació no n’hi ha prou per obtenir l’hegemonia social i política que permeti “assaltar els cels” de manera fàcil. Han representat bé un estat d’ànim que vol canvis profunds, però els caldrà picar molta pedra per convertir el malestar en un projecte polític guanyador, i l’excés d’arrogància no hi ajuda. Només Ciudadanos sembla estar actiu i no haver marxat de vacances. Un hiperactiu Albert Rivera intenta llençar missatges per aconseguir quedar com la gent de la responsabilitat que facilita la governabilitat, però alhora que no es ven els principis per un plat de llenties. La impossible quadratura del cercle, vaja; en tant el PSOE no es presti, ni que sigui per passiva, a facilitar la investidura de Rajoy y que continuï governant Espanya la gent que ha fet les polítiques més antisocials que per aquí es recorden.
Aquests darrers temps ens recorden força que la cultura política democràtica és encara força novella a Espanya. No saber que fer en situacions peculiars o inesperades en les que no hi ha majories clares n’és una evidència. No hi ha millor metàfora de que la política ja no és el que era, que és un teatret ja no dipositari dels poders reals, el fet que es converteixi en normalitat no tenir govern i que, a sobre, ningú se senti apressat. Així ja portem gairebé un any. Rajoy especula en els beneficis que li reportarien unes terceres eleccions consecutives, en les que probablement fagocitaria Ciudadanos. Potser és que ara el poder polític és això. Ja no es tracta d’exercir-lo, sinó senzillament de disposar dels múltiples beneficis que comporta el ocupar-lo. Algun malintencionat, que sempre n’hi ha, en diria el model català de fer política.
