Passejant pels carrers que l’estiu i el juliol han calcinat, no veig grupets de gent entusiasmada per comentar que serem independents, ni gent que lloï la gestió dels polítics que fins no fa massa eren una pandilla de corruptes centrats en enriquir-se, no, no ho veig. Potser la gent tenim massa poca memòria. O massa volàtil. S’apropa un setembre més i suposo que es convocarà alguna altra manifestació multitudinària (si és que no s’ha fet ja, confesso que vaig molt desinteressat en aquest tema), que segurament caldrà comprar una samarreta d’un altre color per participar-hi i que segurament tothom entrarà de nou en una altra voràgine de patriotisme i autocars plens de gom a gom que possiblement aboqui a una altra calma absoluta, com aquelles tardes eternes dels estius dels nens que només perviuen a la memòria remota d’accés aleatori. Espero que tot aquest procés tant controvertit el qual afirmen que ens ha de dur a una independència incerta no acabi en un rave irrellevant de pa sucat amb oli, espero que tota aquesta follia col·lectiva arribi a bon port i que d’alguna manera quedi clara quina és la decisió del país, si és que hi ha un país amb capacitat per decidir sobre si mateix, i que d’una vegada per totes s’oblidin dubtoses glòries medievals, almogàvers irreverents i les falses pretensions d’eternitat momificades, perquè els temps canvien, i ràpid, perquè a voltes en el món, com a la pel·lícula no country for old men, ja no hi ha països per a vells somnis. La vida humana és tan curta que ja no tinc temps per perdre, ja no vull perdre més temps amb fal·làcies que no duguin enlloc perquè al final, com deia Josep Pla, el que és realment important és que un pugui pixar bé. Rock me mama
