L’exhibició de la intimitat s’ha convertit en una tendència predominant en el món actual. Les xarxes socials han imposat una lògica de mostrar-se de manera impúdica, paradoxalment com una manera de reforçar la pròpia individualitat. No és una moda passatgera a la que es presten els adolescents, sinó com una forma de presentar-se -de reivindicar-se- que s’ha convertit en un hàbit gairebé generalitzat. No és només ensenyar constantment el propi cos a Instagram o a altres xarxes amb profusió de selfies. Es tracta de parlar sempre de nosaltres mateixos, d’actuar com si fóssim el centre del món. Justament, l’egocentrisme és una característica inherent a l’extrema societat individualista cap a la que ens ha portat el capitalisme en les darreres dècades. Hi ha hagut i continua havent-hi una mutació de la subjectivitat. La manera de ser i estar al món ha canviat radicalment. Ens construïm un jo pràcticament autista, que interacciona amb els altres a través de la mediació de la pantalla. Una individualitat idealitzada, purament imaginària que pretén ser seguida, desitjada i emulada. Desapareix qualsevol noció d’espai comú i d’interrelació social. Hem construït un món on el narcisisme s’ha convertit en el perfil psicològic dominant i cap al qual empenyem els nostres fills a partir d’una sobreprotecció que els fa assumir que són “especials” més que no pas “diferents”. Autoestima excessiva, la cultura mediàtica de la fama superficial i l’aïllament autocentrat que ens ha portat internet i la profusió de pantalles, deriven fàcilment cap a l’arrogància, la vanitat, com també a la vacuïtat.
Paula Sibilia és una interessantíssima antropòloga i comunicadora argentina radicada a Brasil que té llibres de referència sobre l’impacte de les tecnologies digitals sobre la subjectivitat. A La intimidad como espectáculo (Fondo de Cultura Económica, 2013), analitza justament las causes i les claus d’aquesta tendència a l’exhibició de la intimitat en el món contemporani. El perquè la majoria de les persones volen sortir de l’anonimat i es llencen a l’espai públic a través de les xarxes per tal de mostrar no tant la seva realitat, com una vida inventada o almenys recreada i passada pels “filtres” de millora. Aquest “fer-se visible” també ha anat acompanyat del triomf dels formats televisius de telerealitat en el que prenen protagonisme persones absolutament convencionals i sovint amb poques virtuts remarcables. Com bé explica, resulta curiós com s’està abandonant aquella conquesta burgesa de fa uns segles de “l’espai privat”, de la cosa íntima entesa com un temps i lloc de reserva per desenvolupar la pròpia vida. La contradicció entre l’individualisme extrem i l’aïllament que comporta, amb el trencament de l’esfera privada i la pèrdua d’intimitat resulta més que evident. Per l’autora, aquesta sobtada ànsia de visibilitat, aquesta ambició de fer del propi “jo” un espectacle, seria una temptativa desesperada per espantar el fantasma de la soledat.