Anar a veure una obra de teatre al poble del costat i per arribar-hi posar el GPS al cotxe. Sortir a caminar i fer la ruta amb el mòbil i el Google Maps a la mà. Fer una excursió en bici i seguir les indicacions de la app d’excursionisme més coneguda de totes. Tots ho fem i l’objectiu és clar, no perdre’s. Perdre’s sempre ha generat angoixa i els nou ginys cada vegada més ens fan menys tolerants a aquesta situació.
Recordo de petit anar a buscar pavellons esportiu per totes les poblacions de Catalunya i sempre arribar-hi. En un alt percentatge també ens perdíem però hi acabàvem trobant. També recordo obrir la finestreta del cotxe i preguntar molt a la gent de la zona. Entrar a bars i que ens donessin quatre indicacions després de demanar un tallat. Parlar. Parlar i posar-hi imaginació i recursos d’orientació. Ara anem enganxats al mòbil o l’aparell electrònic que toqui en cada moment. Un fet que també pot comportar ensurts, com el camioner que sense adonar-se que s’estava ficant per una carretera de muntanya va quedar encallat amb el tràiler en un giravolt. Aixequem menys el cap, parlem menys i ens impregnem poc del camí. Ens assegurem arribar, potser no hi ha tants moments de dubte o patiment però, ho gaudim igual? Anem als llocs però no aprenem a arribar-hi.
