Reconec que em vaig acostar aquesta novel·la amb certes reticències, per una banda les excel·lents crítiques que tenia i haver estat finalista del
premi BBVA Sant Joani haver guanyat
el Premi Llibreter 2018i per altra la polèmica amb la que semblava ser la seva primera novel·la, però que segons l'autora no ho era... I si no en tenia prou, quan busco informació sobre el seu títol
«Permagel» em trobo que sembla ser són aquelles capes de sòl, roca o terra que romanen per sota del punt de congelació de l'aigua (0 °C) durant com a mínim dos anys seguits. No entenia res, però la curiositat va poder més que tot això i em vaig capbussar en les seves pàgines.
He de dir que d'entrada no acabava d'entendre el que llegia, però gaudia amb la seva lectura, una prosa brillant que em convidava a seguir. És a partir del cinquè capítol que vaig entrar de ple en el text, perquè tampoc hi ha una història com a tal. Ja que ens trobem davant una novel·la visceral, escrita a raig a cops de records, de moments, d'inflexions.
Escrita en primera persona qui ens parla és una dona jove, lesbiana i amb tendències suïcides que sembla sentir-se còmoda amb la seva inestabilitat, que fuig dels compromisos com gat de l'aigua, que vol fer la impressió que no sap estimar i que i que se sent bé al marge de la societat, on ha trobat el seu lloc. Una persona que s'arrossega o es deixa arrossegar per la vida, que no vol reconèixer la seva fortalesa ni la seva intensitat perquè això trencaria el seu discurs suïcida, que lluita per esquerdar el seu Permagel i seguir surant.
La protagonista fa un repàs de la seva vida. Dels records de la infantesa i l'adolescència; de la seva actualitat diària, de les seves parelles i les seves relacions sexuals, així com de les seves complicades relacions familiars: té una mare omnipresent, conservadora i protectora a límits impensables que trauria de polleguera a qualsevol i una germana que és la seva antítesi, positiva, vitalista, persona que viu cada dia com si fos únic i irrepetible i que en el fons no és més que una persona feble. I durant tota la narració i trobem l'ombra planant l'ombra del suïcidi, la protagonista busca la millor manera de llevar-se la vida sense esclafar cap gatet quan ho faci...
S'agraeix la manera desinhibida en què parla del sexe, especialment del lèsbic, sense pudors ridículs i amb naturalitat; i també és d'agrair el punt d'ironia que hi trobem quan ens parla de, l'altre tema «tabú», el suïcidi.
«Permagel» és una novel·la curta que ens explica una vida intensa. Una d'aquelles novel·les que agreixes haver llegit, que no et deixa sortir de les seves pàgines fins que acabes. Escrita, com ja he dit, amb una prosa brillant, fresca i directe. Una lectura recomanable per a tota persona que li agradi deixar-se dur per la narració i que gaudeix de la bona literatura.
