Quan ens interessa un autor i la seva obra, no hi ha res com llegir-ne una bona biografia. La vida personal y la construcció literària solen tenir molt a veure, encara que de vegades aquesta interrelació agafa viaranys complexos. Els bons escriptors no reflecteixen en l’escriptura exactament les seves vides, però és a partir de les seves experiències que una bona obra literària acostuma a agafar solidesa i personalitat. I sol haver-hi biografies de gairebé la totalitat dels escriptors una mica reputats, el que no vol dir que siguin bones biografies. Massa vegades el relat sobre escriptors pretén ser exageradament exhaustiu i fa de la profusió de dades i detalls el seu pretès valor. Una bona biografia no cal, ni es gaire recomanable, que sigui enciclopèdica. També massa sovint l’admiració de qui fa la historia cap al creador estudiat, fa que es confongui la narració en una hagiografia. Llavors el relat sobre la vida i obra acostuma a perdre interès. Hi ha però, sortosament, escriptors i crítics literaris que han aixecat la biografia literària a nivell d’art. Et transporten a una època, a un món i al desenvolupament d’una obra literària facilitant la comprensió de la qual a través de les qüestions vitals més significatives del seu autor. Això és el que fa, i molt bé, un dels millors biògrafs europeus contemporanis com és Pietro Citati. Ha renovat el gènere biogràfic, amb un estil molt sobri en el que només et dona les pinzellades imprescindibles. Diu poc, perquè en sap molt. El secret, convertir a l’autor descrit en personatge de l’obra literària. Té magnífiques obres sobre Goethe, Tolstói, Kafka o Leopardi. Aquesta que us recomano, es sobre Francis Scott Fitzgerald y la seva companya Zelda, una parella vital i literària molt especial i complexa.
A La muerte de la mariposa. Zelda y Francis Scott Fitzgerald (Gatopardo Ediciones, 2017) es fa, només amb un centenar de pàgines, un retrat extraordinari, suggerent y aclaridor, sobre una parella que va convertir la seva vida en una oscil·lació constant entre el cel i l’infern, una historia de complicitats profundes però amb episodis molt tètrics i autodestructius. Un vincle que dura tota una vida, però sotmès als efectes de l’esquizofrènia d’ella que la feren viure la major part del temps en clíniques psiquiàtriques, amb l’alcoholisme i l’ambició literària desmesurada d’ell. Un talent literari descomunal el de Scott Fitzgerald que soterra les inclinacions també literàries de Zelda, les quals són poc compreses i acceptades per ell. Vides dures, itinerants, creatives i castigades a cavall entre l’optimisme i la vitalitat desbordant d’uns feliços anys vint, que donen lloc a les millors obres d’aquest autor, y una Depressió dels anys trenta que coincideixen amb un ocàs creatiu notori, especialment després de la publicació de Tendre és la Nit. Compleix aquest gran autor nord-americà amb el tòpic que els millors escriptors s’autodestrueixen i moren joves. Va deixar una obra extraordinària i molt influent, a la comprensió de la qual ajuda, i molt, la lectura d’aquest petit gran llibre.
