Els cims dels Pirineus tenen cara sud i cara nord, aquest és el dilema, fem el cim per la cara nord, o la sud. Si venim de llevant o de ponent, carenem, per a encarar-nos de nord o de sud i finalment atacar el cim.
On som ara?
Jo crec que s'ha agafat massa respecte al cim, tenim por, i en això l'Estat ha guanyat, és cert com diu en Junqueras que els Marianos i Sorayas ja no hi són i ell en canvi, encara hi és, però hi és capturat i captiu, com la resta de preses polítiques. L'Estat però, ha mutat per a què no canviï res. El sacrifici de consellers, Jordi's i Presidenta del Parlament, com totes les represaliades fins avui, és innegable, però ells, els polítics professionals, sabrant millor que ningú com acabar amb la injusta presó; reforma del Codi penal, amnistia, indult no volgut...no ho sé, ells manen el seu destí i han decidit no omplir presons, han decidit jugar el joc de l'Estat, per tant el seu Pirineu ara, és de llibre.
Diferent és, de moment, la situació a l'exili, poden encarar l'excursió de nou, però són lluny, massa lluny i queda molt per a carenar. Ja se sap que les pitjors caigudes són des de les carenes.
Per tant, cal pensar si aquest és l'únic cim de la nostra vida, o bé, si per contra cal pensar en una encara més llarga travessa, una exploració per les terres i les valls d'ambdues cares dels Pirineus, fer molt camí per dreceres, vorejant riberes, gaudint i cuidant dels nostres paisatges, la seva diversitat cultural, entesa com un tot, holísticament.
Sincerament, cal pujar una senyera al cim?, o cal repensar la ruta? Jo aposto per descentralitzar des de la base, des dels pobles i ciutats, des del territori, des d'una nova renaixença ecologista que miri a Sud i a Nord dels Pirineus, aprofitant molts recursos i oportunitats que disposem, però sobretot aprofitant aquesta dècada, per a adaptar els territoris, des d'una resiliència amb base científica als canvis climatològics que ens ha tocat viure.
