L’explosió del turisme com a fenomen massiu amb les possibilitats que donen les plataformes d’internet ha generat, a banda de la multiplicació dels viatges, el sorgiment del negoci d’arrendar habitatges per hostatjar turistes o curtes estades, que està essent molt lucratiu. Airbnb n’és la plataforma de referència i qui més ha fet per transformar les ciutats amb atractiu turístic, i no precisament per millorar-les. El turisme, per ciutats com Barcelona o poblacions costaneres actua com una autèntica plaga, perquè les transforma de tal manera que les fa inhabitables per als seus ciutadans, convertint el que eren tranquils llocs per viure, en parcs temàtics destinat únicament a esprémer els viatgers, quants més millor. Certament que el turisme com a sector complementari a altres activitats pot resultar prou positiu, però deixa de ser-ho quan de manera industrialitzada converteix les poblacions o els barris en espais només pensats pels viatgers, fent aquesta indústria una apropiació del que és comú i de l’espai públic. Caldria no oblidar que, abans que cap altra cosa, les nostres ciutats i carrers són per viure-hi de manera decent els seus ciutadans.
En realitat la conversió d’habitatges en apartaments turístics el que fa és encarir els preus del lloguer fins a expulsar una població que no hi pot fer-hi front. És el pa nostre de cada dia a Barcelona, però també a altres poblacions. Expulsió de persones cap a les perifèries que, d’una manera o altra, són rebutjades dels seus barris tradicionals. La gran majoria dels joves, per bon salari que aconsegueixin, és impossible que puguin llogar, sols o en parella, un pis a l’eixample de Barcelona. Si tinc la sort de ser propietari d’un o bé tinc habitacions disponibles, cauré en la temptació, segur, d’especular amb aquest tema. Això va néixer així, amb la falsa idea col·laborativa d’intercanvi d’habitatges entre particulars. En realitat, és un gran negoci majoritàriament professionalitzat on s’enriqueixen grans tenidors, molts d’ells fons de pensions internacionals. S’han fet seva la ciutat i l’han expropiat als que hi ha viscut tota la vida i li han proporcionat el valor i la marca assolida. Per intentar contenir el turisme, es prenen mesures contraproduents. Si es decreta, com va fer Ada Colau, una moratòria hotelera, que atrau turistes però no afecta el mercat de l’habitatge, l’oferta de places augmenta per la via dels apartaments que sí que incideixen negativament en el mercat.
Les dades resulten demolidores. Barcelona té uns 60.000 pisos turístics legalitzats, als que s’hauria d’afegir els que lloguen d’estranquis. Airbnb en publicita a les seves pàgines uns 20.000. A Catalunya, n’hi ha censats 103.000. Tots ells tenen llicències turístiques no temporals, sinó a perpetuïtat. Poca broma, no és un tema menor. Ara el govern de la Generalitat anuncia una intervenció en nom de contenir el creixent problema de l’habitatge. Bona pretensió. El titular de premsa diu textualment: “la Generalitat tancarà 28.000 pisos turístics”, o sigui, un 25% dels actualment existents. Llàstima que, com passa molt sovint, el titular no coincideix amb el cos del text, vaja que la lletra petita diu una altra cosa. Després de reconèixer que a Catalunya hi ha 262 municipis amb oferta de pisos turístics molt sobrecarregada, estableix un topall de referència per municipi que sigui de disposar “només” de 10 pisos turístics per cada 100 habitants. El resultat és que, la nova norma no afecta al municipi de Barcelona. Ho fa en 47, especialment de la Costa Brava i també del Pirineu. En saturació destaquen Cadaqués, Cambrils, Roses, Palafrugell, La Cerdanya i excel·leix Salou amb un apartament turístic per cada 4 habitants. Per controlar tot això i adequar-se, es passa la pilota als ajuntaments, on s’hauran de sol·licitar llicències urbanístiques prèvies. Si ens hi fixem bé. No disminuiran els habitatges turístics, només que en alguns casos s’hauran de desplaçar al poble veí que encara té marge de càrrega. Així, Barcelona, tindria la possibilitat de triplicar els pisos turístics actuals fins els 200.000. Hi ha normatives que no dubto que tinguin bones intencions però, si ens hi parem a pensar resulten una animalada. La mala notícia és que l’accés a l’habitatge continuarà essent un gran problema, potser el més important, a la nostra societat. El turisme, lluny de resoldre-ho, ho empitjorarà.
