Tot apunta que la propera setmana hi haurà pacte d’investidura. Jo era dels que no li donava gaires possibilitats. Creia, que el món de Waterloo seria fidel als postulats irredentistes i que no cediria. Haig de confessar, que m’hauria alegrat que fos així. No crec que amb aquests vímets es pugui erigir cap majoria de govern sòlida i seriosa. Sembla que uns han entès que l’oportunitat inesperada que els proporcionava l’aritmètica parlamentària, si la deixaven passar, no n’hi hauria una altra. El seu futur seria la desaparició política i l’oblit. El repte per ells, ara, es presentar-ho com una victòria, el reconeixement per part de l’Estat de les seves culpes, la possibilitat del retorn somiat a Catalunya, tot convencent els seus més excitats de que això no és una entrega política. Però, de fet, reconeixen una legitimitat institucional que, afirmaven, volien dinamitar. Per la part governamental, s’ha actuat amb una practicitat absoluta. S’ha dit i s’ha pactat allò que només fa uns mesos els resultava absolutament inassumible. La generositat i les mesures de gràcia per acabar amb el conflicte que va plantejar El Procés ha estat l’argument insignia, llàstima que fer-ho en una posició de xantatge a canvi uns vots d’investidura li resta molta grandesa a la decisió. Han calgut gestos i fotografies difícils d’entendre i que perseguiran durant temps al socialisme espanyol. Enmig, ERC sobreactuant i fent salts per també sortir a la fotografia. S’arribarà a la investidura i a formar govern, l’altra cosa serà governar i el temps que hi haurà possibilitats de fer-ho. No és aquest un tema menor, si s’aconsegueix una legislatura llarga i mínimament calmada, Sánchez pot acabar fent entenedors aquests actes de funambulisme polític. La dreta l’acusarà d’oportunisme i de vendre’s Espanya. Si els resultats a quatre anys fossin bons, tothom enaltirà la seva capacitat de maniobra política.
Certament una part de la societat catalana i espanyola no entén que s’aprovi s’apliqui ara una llei d’amnistia. Molts d’ells, no perquè en siguin contraris per definició, sinó per creure que no es donen les condicions ja no de penediment, ni tan sols de propòsit d’esmena. En termes jurídics, no seria el moment processal adequat en la mesura que alguns dels presumptes delictes comesos ni tan sols han estat jutjats. Es requeriria fer-ho en un moment que l’amnistia signifiqués un tancament d’una època i de determinats comportaments. Des del punt de vista formal que aquells que han de ser beneficiaris de la revocació i oblit dels delictes siguin els qui redactin els texts, en decideixin els detalls i fins on arriben els afectats, fa una mica de mal d’ulls. Hi ha un conflicte d’interessos evident. No em veig jo decidint com és la llei tributària, per posar un exemple, en aquells aspectes que em poden afectar directament. El problema és que els que fan això necessiten brandar-ho públicament per justificar-se.
Espanya ve de quatre anys políticament intensos en els que, més enllà de la debilitat que evidenciaven les sobreactuacions i disputes entre els socis de govern, s’han fet polítiques molt progressistes en temes laborals, de llibertats, d’atracció de fons europeus i s’ha gestionat una economia en època de crisis molt millor que a la majoria dels països de la Unió Europea. La majoria que ara és planteja, serà encara molt més feble. Els minoritaris que la poden possibilitar es faran sentir de manera no pas justament integradora i amb voluntat de cohesió i es reserven “l’acció d’or” per fer caure el govern quan ho creguin convenient als seus interessos. El soci principal del PSOE, Sumar, és una amalgama que només l’instint de poder els aguanta junts, mentre la seva líder sempre somriu no se sap ben bé de què. L’objectiu de Podem i Pablo Iglesias és la dinamitar el govern d’esquerres en el que se senten gairebé exclosos, i aprofitaran qualsevol excusa per fer-ho. Amb aquests vímets, què pot sortir malament? Quan un artefacte polític es construeix de manera precària i compta amb molta gent en contra i encara una part dels que hi estan a favor hi són sense entusiasme, les possibilitats d’èxit són poques i el fracàs pot ser sorollós i dramàtic per a tota l’esquerra. Posats a córrer riscs, potser tenia molt més sentit tornar a unes eleccions. Es podien perdre, però també es podien guanyar. Aquesta aposta significa polaritzar, encara més, la política i la societat espanyola. I això, no crec que sigui una bona aposta. Res desitjaria més que equivocar-me. Sempre he pensat que la política necessita un acerat sentit de poder, però, encara més, requereix de projectes i de mirades profundes que vagin més enllà del curt termini.
