19/10/2020

Pompeu Fabra o la desolació de les castanyes bordes

A la tarda dels paletes, mentre les radials la trenquen en soroll i pols, dorm Pompeu Fabra un somni de bronze arrapat a un monòlit en un jardí reservat i descuidat, a la tardor entapissat de castanyes bordes, en un extrem d’una plaça amb el seu nom, irregular, vorejada dels castanyers que es tornen negres amb les pluges d’estiu. Imberbe, mira al sud, en oposició a Whitman de barba salvatge que apunta al pol nord en un altre son també infinit i ple de paraules.

Sovint, estiuejants amb bicicletes, motocicletes, o urbanites a la recerca de la natura perduda, hi berenen prop tuppers amb arròs a les tres delícies i talls de llom arrebossat. Potser inspirats per Brassens a la Corniche que ombreja, en unes vacances infinites també, els nens que juguen a la platja i els banyistes apressats de la tinta del golf de lleó que es repengen a la seva làpida lítica.

Inexplicablement, els aires de tarantel·la i sardanes que acomboien Georges en la calma esllanguida dels xiprers altíssims de la seva Sète, han desaparegut del monòlit fabrià, potser de tants diacrítics malposats, de tanta oscil·lació estranya en la gramàtica fluctuant del català malparit.

De tant en tant hi passo, me’l miro i, al recer de les ombres fredes dels estius perduts que hi perviuen estranys, hi faig una foto, o dues, mentre algun satèl·lit en òrbita de Clarke cartografia tant la desídia gramatical com l’oblit dens i intangible de la plaça de Pompeu Fabra a Sant Joan de les Abadesses.

Rock me mama