La política està especialment remoguda a Europa i a bona part del món occidental. La credibilitat de les forces tradicionals està sota mínims i el suport electoral que reben en franca decadència. Sembla que s’ho han guanyat força a pols la dreta conservadora, però també l’esquerra tradicional. A més d’haver tingut comportaments que els han degradat als ulls dels votants, han estat incapaços de mantenir els valors de cohesió i progrés compartit que havien sostingut durant els anys de l’alternança i de construcció i manteniment de l’Estat de benestar. La dreta de tota la vida amb la aposta neoliberal ja fa temps va desconnectar de la societat i la realitat per dedicar-se només a donar cobertura als insaciables instints de saqueig d’unes noves classes dominants que ja no es pensen permetre l’existència de classes mitjanes. Mentrestant, la socialdemocràcia va optar per unes terceres vies i desplaçar-se cap al centre tot deixant sense representació i identificació per a les classes populars. Ja no eren ni son alternativa als ulls d’un progressisme desnortat. I la política, com la física, té horror al buit. Els espais i la falta de representació i de relat, l’ocupen nous actors i no sempre es millora amb el canvi. Ha arribat la “nova política”, però les propostes de la qual en masses casos son interessos i projectes molt vells, revestits amb indumentàries vistoses i cridaneres, més demagògiques que efectives i amb pulsions autoritaris quan no directament repugnants.
El que acaba de passar a les eleccions italianes és força representatiu dels actuals temps de predomini de la “lleugeresa política” i probablement retrata encara que de manera descarnada, a la italiana, el que succeeix i s’anirà produint a tot Europa. Els problemes de fons són si fa o no ho fa el mateixos i les sociologies força similars. Tot i que els resultats d’Itàlia es descriuen com un “terratrèmol”, en realitat no són sinó l’accentuació del que fa temps anava venint. Triomf d’un populisme de dreta extrema a la meitat Nord del país, amb el neofeixisme de la Lega liderant una coalició conservadora en la que també hi ha Berlusconi. Han captat el vot de les classes mitjanes i populars afectades pels efectes i temors que ha generat la crisi, jugant el vot de la por insolidària enfront de la immigració, la globalització i la tecnocràcia de Brussel·les, així com l’esquer de la rebaixa dels impostos. Plantejament on conflueixin pulsions del fenomen Le Pen, Trump, el Brexit i l’euroescepticisme. I triomf d’un, diguem-ne, populisme originàriament d’esquerres ara força descafeïnat, a la meitat Sud del país, del moviment M5S que va fundar el còmic Beppe Grillo. El Mezzogiorno oblidat i empobrit en una Itàlia dominada pel Nord, ha fet un sal només aparent de passar de votar massivament la Democràcia Cristiana d’Andreotti que el condemnava a perpetuar el seu endarreriment, a decantar-se massivament pel conegut com a partit del “Vaffanculo” -que vol dir literalment que se’n vagin a prendre pel cul- farts d’encapçalar els rànquings de les regions amb més atur i exclusió social de totes les de la Unió Europea. Un típic partit anti-establishment, faltat de programa polític, que pesca votants a dreta i esquerra i que té un discurs antieuropeu i que ha incorporat el rebuig a la immigració i algunes pulsions autoritàries típicament de dretes. S’ha endut globalment una tercera part d’uns votants italians, molts dels quals com passa quan es degrada de la política, s’han quedat a casa.
La situació política d’Itàlia, després de les eleccions, és incerta i la governabilitat extremadament difícil destaquen els analistes, ja que no hi ha majories consistents ni a dreta ni a esquerra per sostenir governs duradors. A mi la situació em sembla més preocupant que no pas la inestabilitat parlamentària que pugui haver-hi. El problema a Itàlia i a tants altres llocs no és ni d’aritmètica ni de geometria dels actors polítics. Ho veig més com una crisi profunda que afecta a la política i al sistema democràtic. Té a veure amb el descrèdit autogenerat, però també per l’actitud d’una ciutadania que té la sensació que la política ja serveix per poca cosa més que ser l’àmbit on fer espectacle i projecció de tota mena de frustracions, ressentiments i prejudicis.
