Les eleccions de diumenge no han resolt res, almenys de manera concloent, però han evidenciat poderosos moviments de fons. L’efecte Illa li ha funcionat al PSC, però de moment és una victòria moral més que no pas un canvi de paradigma fàctic. Mesurat en els tradicionals conceptes “processistes”, la suma independentista pot fer majoria, potser fins i tot conformar un Govern, però difícilment governarà. Això és una cosa ben diferent. La legislatura es va acabar fa un any (president Torra dixit) perquè els dos socis de coalició no se suportaven i es barallaven i confrontaven unes quantes vegades cada dia. El desgovern ha estat notori i especialment lamentable tenint en compte els temps de pandèmia. Ara, els mateixos, diuen que faran govern i que a més serà fort i estable. Es veu que per que això sigui possible hi incorporaran la CUP que, com és sabut, és un tradicional partit estabilitzador de sistemes. Les pretensions polítiques d’uns i altres, especialment en el terreny econòmic tenen tanta similitud com els ous amb les castanyes. No s’ha de tenir una gran imaginació per veure que, per Waterloo, el que menys interessa és un govern efectiu i estable el beneficiari del qual en seria ERC i a ells els condemni a l’oblit. Laura Borràs anirà doblant l’aposta per fer les coses impossibles i forçar unes noves eleccions que, entenen, podrien guanyar una vegada liquidat el PDCAT. Aquest és el càlcul i aquest és el relat. Altra cosa és que no es poden permetre quedar com els que impossibiliten un govern independentista, perquè ho pagarien a les urnes. Tenen a ERC subjugada i a les seves mans, en campanya es van incorporar a la seva estratègia i marc mental (manteniment estricte del bloc i cordó sanitari als socialistes). ERC sembla no haver entès que sempre anirà un pas enrere en la radicalitat, que té la batalla perduda.
Hi ha una altra possibilitat que és el de fer un govern d’esquerres. Tot i que això pugui ser molt important de cara a les polítiques a implantar, ho és més que significaria trencar la infernal i castradora lògica dels blocs i de la confrontació. El PSC i els Comuns han fet la seva part d’aquesta feina de desescalar el conflicte. Han proposat en campanya, justament i malgrat els improperis que se’ls hi ha dedicat, superar el carreró sense sortida de la melancolia i dotar al país d’un govern transversal, fort, que busqui punts d’encontre, de consens i acord, per respondre al que la societat catalana requereix ara mateix. Semblava que això podia ser possible fa uns mesos o tan sols unes setmanes. En els darrers dies de campanya a Esquerra li van tremolar les cames i els temors a la derrota li van fer virar l’estratègia i comprar el marc mental de la unilateralitat i de la polarització al que els cridava l’independentisme més reescalfat del “ho tornarem a fer”. Els ha servit per vèncer en el combat intern de l’independentisme, el que passa és que el preu ha estat comprar el producte de l’adversari i perdre centralitat i capacitat política. De vegades l’independentisme sembla presentar-se com una categoria per sobre de la realitat i dels conflictes de classe, com si l’element identitari obeís a una pulsió mística i bondadosa que superés projectes ideològics i de societat contraposats. ERC, no és només que pugui triar o bé a dreta o esquerra i d’entrada triï dreta, sinó que significa apostar per mantenir el conflicte, la polaritat i la fractura del país. Però també per mantenir la inestabilitat i el desgovern que és inherent als plantejaments de JxCat o bé de la CUP. El tripartit d’esquerres no significaria només ocupar el Govern, que és només al que pot aspirar l’estratègia independentista monolítica. Governar és una altra cosa. I això, ara i aquí, passa per un acord amb Illa i amb Albiac. Es pot fer dir el que es vulgui als resultats electorals, el cert, però, és que el vot independentista ha passat de 2 milions de vots a 1,3 i representar només un 26% del cens electoral. Caldria valentia i acceptar la realitat plural i diversa de Catalunya. Posar el país per davant de les pors ancestrals a ser titllat de “traïdor”. El patriotisme, concepte complex i de dubtosa existència, té mes a veure amb la grandesa d’esperit i la generositat que no pas amb la justificació de misèrrims interessos particulars.
