Certament que Catalunya necessita uns pressupostos que ja van tard, però requereix de forces més coses per tirar endavant. Per ells mateixos, uns pressupostos poca cosa resolen, tenint en compte que sempre es poden prorrogar els anteriors. Fa falta, en primer lloc, un govern capaç de tirar-los endavant i, pel vist fins ara, no el tenim. Es necessita que el Govern disposi d’una sòlida majoria parlamentària per poder-los fer possibles i aplicar-los. Però es necessita, sobre tot, un projecte polític a mig termini per un país que fa ja una dècada que no disposa de grans acords i consensos per desenvolupar estratègies en el camp econòmic, defensar uns serveis públics cada vegada més precaris, el foment de la cohesió social i la batalla contra la creixent desigualtat, o bé, una millora del benestar i la qualitat de vida dels seus ciutadans. Fa falta un nord, una direcció, un projecte de futur tangible després d’anys de viure en la irrealitat i de focalitzar un sentimentalisme estèril i la divisió de la societat. Un futur on es contempli la millora de la productivitat, l’impuls a la industria de base tecnològica i alt valor afegit, la defensa de les activitats que aporten treball amb salaris dignes, invertirà per recuperar una sanitat pública malmesa, el reforçament d’un sistema d’ensenyament amb massa fracàs escolar, escassa exigència i resultats dubtosos. Un demà amb les infraestructures imprescindibles, ara insuficients i envellides, que tot país modern i competitiu requereix. Perquè això sigui possible, calen governs forts, que estiguin centrats en el benestar de la ciutadania, amb capacitat de gestió i de bastir amplis consensos i alliberats de quimeres màgiques. Aprovar i disposar d’uns pressupostos ve després de tot això, no abans.
En la dinàmica política catalana, el que es porta aquests dies es pressionar el PSC perquè aprovi els pressupostos d’un Govern d’ERC que ara va entenent el que significa trobar-se en la situació de ser una minoria absoluta. Pot ser que al final, per sentit de responsabilitat i també per càlcul polític, els socialistes els aprovin. No ho sé, també s’entendria el contrari, ja que no hi haurà qui tingui la solidesa per després fer-los efectius, convertir-los en polítiques pràctiques. Si s’aproven, hi haurà durant uns mesos una falsa sensació de normalitat, però en realitat el país estarà absolutament igual de desarmat institucionalment. Es tractaria de fer un simulacre de serenitat i ordre durant uns mesos. No dona per mes. La majoria política independentista que va sortir de les eleccions de ara fa 2 anys, ha quedat dinamitada i resulta impossible de refer. Dels més de setanta diputats que la composaven, en queden 33. A qualsevol país, això vol dir anar a eleccions. Una vegada dinamitada la majoria i l’estratègia compartida de El Procés, la realitat és un altra i cal establir nous blocs de govern. Això es fa amb eleccions. Que ara l’estratègia dels que volen sobreviure passi per forçar al PSC a votar favorablement els pressupostos, resulta com a mínim cínic. Fins fa pocs mesos els socialistes eren pels mateixos que volen el seu suport uns unionistes, espanyolistes, empestats, pares del 155, repressors… Fa més de mig any que, aquests pàries, van oferir la mà pels pressupostos, mentre Oriol Junqueras, encara per Nadal, els menystenia públicament –“hauran de demanar perdó…”-, mentre especulaven en obtenir el vot impossible de Junts. Falta de visió i grandesa política.
Malgrat tot, com que el país no té la culpa de mals polítics, seria bo disposar de pressupostos, pels increments de dotació i les millores que s’hi poden introduir i no haver d’estar lligats al dogal de prorrogar els anteriors. Però, per això, Esquerra haurà de cedir davant d’un partit que, de fet, va obtenir més vots que ells a les eleccions. No crec que, amb la finalitat de l’acord, el xantatge sigui la millor via. Sol donar millors resultats el respecte i la discussió serena, la voluntat d’una entesa real. El matusser intent, la darrera setmana, de forçar el PSC tot recorrent a Madrid perquè se’ls pressioni i obligui, ha estat realment una molt mala idea. De fet, si ho mirem bé, aquesta deslleialtat sí que entraria dins la definició de sucursalisme.
