L’Agència Tributaria està tancant els comptes de l’Estat pel 2015, i les seccions i capçaleres econòmiques de la premsa intenten trobar explicacions aquest dies al perquè els ingressos en concepte d’Impost de Societats no es recuperen, o només ho fan de manera molt tangencial. Mentre els beneficis empresarials han tornat als nivells anteriors a la crisi, la seva aportació en termes fiscal és només escassament la meitat del que havia estat. Bona part de l’explicació del dèficit fiscal espanyol, i de tants altres països, és justament aquí i no pas en l’excés de despesa, com no es cansen de repetir-nos els partidaris de desballestar l’Estat de benestar. Sembla força evident que una de les claus de la desigualtat creixent està en un model fiscal obsolet a gran part de les economies occidentals, fonamentat en la pressió sobre unes cada vegada menors rendes del treball i en una notòria incapacitat (falta de voluntat?) perquè les rendes de capital cotitzin de manera presentable, tota vegada que tenen mil-i-una maneres de eludir la seva contribució, ja sigui en forma de frau fiscal, recurs als paradisos fiscals o bé acollint-se a normatives que els faciliten la seva “elusió” fiscal.
A més de ser extraordinàriament “benevolent” el règim fiscal a les rendes de capital, té tan quantitat de forats per evitar els pagaments, que els experts no dubten en qualificar-lo d’un autèntic formatge de Gruyère. Infinitat de sistemes de bonificació, de llibertat d’amortització, de convenis per evitar la doble tributació, de joc amb els preus de transferència entre filials…, acaben comportant que els tipus de liquidació real tinguin poc a veure amb els ja moderats tipus nominals establerts. Analitzant la liquidació tributària de 2014, que és de quan tenim les dades complertes, sobre una recaptació total de 175.000 milions d’Euros, 70.000 milions provenen de l’IRPF i gairebé 80.000 milions d’impostos sobre la despesa (IVA i Impostos Especials). L’Impost de Societats, només va aportar uns 18.500 milions d’Euros. Quan es llegeixen aquestes xifres, queda clar que el sistema tributari vigent més que tècnic, és profundament ideològic, i no representa justament cap mena de projecte inclusiu o més equitatiu de la societat. Si afinem una mica més en l’anàlisi, veurem com els salaris aporten al fisc més de 62.000 milions a través de l’IRPF, a més de la major part dels 80.000 milions que provenen de la fiscalitat sobre el consum.
Així, a partir dels salaris s’aconsegueix més del 80% de l’ingrés tributari, mentre que sobre el capital en el seu conjunt no se’n obté ni tan sols el 15%. Aquestes són les regles del joc, més enllà de tecnicismes, sobre les que descansa la iniquitat, una societat profundament desigual i uns finances estatals no només incapaces de corregir la tendència, sinó que contribueixen de manera notòria a accentuar-la. Per fer el quadre complert, caldria dir que els salaris ja només representen a Espanya el 44% del PIB (compareu-ho amb el percentatge d’aportació tributària) i disminuint, en la mesura que les desregulacions laborals és el què persegueixen. S’hauria de comptabilitzar, encara, els entre 30 i 40.000 milions que no ingressa l’erari públic degut a una economia submergida que es calcula a l’entorn del 25% de l’activitat econòmica. Tot plegat conforma un saqueig premeditat no de l’Estat, sinó d’allò que és col·lectiu, social i públic. S’ha perdut el predomini de la voluntat integradora de la societat, de la noció d’un benestar que hauria de ser compartit, en pro d’un món fet de guanyadors (uns molt pocs) i de perdedors (la gran majoria).
