Que les institucions informin, va de soi, com és ben lògic que els governs s’expliquin, encara que de vegades no caldria, ja que se’ls entén tot. Per dirigir-se a la gent, a banda de decrets i lleis, tenen els parlaments, les compareixences, les rodes de premsa, les entrevistes… Els mitjans de comunicació, entre altres coses, tenen la funció de revelar i també controlar l’exercici del poder polític. Aquest, cada vegada més, li sembla que no n’hi ha prou i que ens mereixem unes bones dosis de publicitat institucional per terra, mai i aire. Especialment quan s’acosten cicles electorals, comencen a aparèixer tanques publicitàries recordant-nos les seves conquestes, anuncis a tota plana de diari dient el molt que estan fent per nosaltres i espots televisius i talls de ràdio per fer-nos tota mena de recomanacions perquè canviem la nostra manera de comportar-nos. Ens fotem a vegades de l’adoctrinament dels ciutadans que es produeix a la totalitària Xina, però la veritat és que els que es fa amb tots nosaltres no té gaire que envejar. A banda de la relativa proximitat electoral, estem a finals d’any, i els departaments ministerials o de conselleria fan net de romanents pressupostaris i ens munten unes quantes campanyes. No parlem de fer un esforç per informar-nos, que això no caldria, sinó de fer propaganda, que és tot una altra cosa. Més que donar-nos dades rellevants, el que es fa és treure pit i, sobretot alguns sectors polítics amb les seves quotes de poder, intentar alliçonar-nos i dir-nos, com si fessin un manual d’urbanitat dels antics, com hem de procedir.
La propaganda institucional té, a més, una altra gran funció, que és la de mantenir y guanyar-se el favor dels mitjans. Això resulta especialment rellevant en el món de la premsa, tant digital com de paper, que té a hores d’ara poca sostenibilitat econòmica per ella mateixa. Això resulta molt clar a Catalunya doncs el mercat més reduït de lectors ha acabat perquè gran part dels mitjans siguin uns “mantinguts” amb la combinatòria de subvencions per ser en català i les insercions publicitàries que ho complementen. Sense això, no quedaria diari en català viu ja sigui en paper o online. Les línies editorials aclareixen els vincles si és que algú en té dubtes. O s’alineen amb el sector més espiritual de l’independentisme o bé amb el realisme màgic dels altres. Justament, el que gairebé no queda ja és periodisme “independent”. Potser podríem anar traient aquest subtítol de les capçaleres. Més que res, per no confondre.
Em criden l’atenció, sobretot, aquestes campanyes que ens pretenen canviar el comportament així com les nostres hàbits més arrelats, intentant fer una mena d’evangelització o d’enginyeria social. I no parlo de quan ens recorden com hem de fer la tria selectiva de la brossa, que això encara li veig una utilitat. Parlo de campanyes que llinden amb la inconveniència, no sé si per dins o per fora, i que ens pretenen dir amb quina llengua hem de parlar i si fem un mal tan gran als castellanoparlants quan, per comunicar-nos millor i coneixent l’idioma, els parlem en castellà. Si no fem de “bons” catalans segons la consideració que tenen d’això els que manen, ens hem de sentir renyats sovint per aquells que, en realitat, li fan un flac favor el català tot convertint-lo en antipàtic. El Ministeri de Drets Socials m’ha arribat al cor amb la campanya en favor que ens convertim tots plegats en inquisidors dels nostres conciutadans, tot tirant-los en cara si renyen al seu fill o bé criden al gos. Des de quina concepció política i ètica se’t pot acudir una campanya per fer a tothom vigilant de tothom? Més que la pau social s’abona la discòrdia i l’encarament del ciutadà-comissari amb tot aquell que no es comporta segons les normes generalment establertes pel Gran Germà. Hi ha algunes subcultures d’esquerres que els surt una pulsió totalitària que s’haurien de fer mirar. O és que, potser, treballen per Díaz Ayuso o Vox?
