Hi havia un temps en el que es demanava als polítics que sabessin comunicar allò que pretenien i feien, ja que al no fer-ho de vegades les coses no s’entenien bé, no es disposava del context necessari per a comprendre-les. Saber comunicar resultava un valor afegit a la capacitat política, que vol dir construir projectes possibles a partir de necessitats i demandes de la societat, i saber-los portar a bon terme. Durant segles, hi ha hagut grans polítics sense capacitat ni mitjans per explicar-se gaire bé, i massa sovint més que per ser entesos, alguns han apostat per ser temuts, un llenguatge aquest que entén tothom. “Política es pedagogia” deia fa més de 50 anys un eminent polític socialista català. Demanava a la pràctica política un esforç per explicar-se i per fer-se entenedor, i no només en termes de llenguatge, sinó també com a exercici de transparència alhora ideològica i possibilista. Això volia dir, abans del predomini abassegador dels mitjans de comunicació, parlar de manera eloqüent i escriure bons articles de cara a convèncer i liderar uns ciutadans que exercien com a votants. Els darrers trenta anys, amb això que se’n va dir la crisi de les ideologies –que en realitat volia dir l’hegemonia d’una-, sovint s’acusava als càrrecs polítics, especialment si eren del propi partit, de fer “només gestió”, tot adduint que prendre decisions per més adequades que puguin resultar, si no s’expliquen “políticament” acaben essent escassament rendibles per qui les pren. La màxima era, “fer, sí, però que se sàpiga”. Especialment per les esquerres, no hi ha acció política vàlida sense el marc ideològic referencial que l’explica i li dona sentit. Governar es tractava de que fos alguna cosa més que administrar.
Però els temps han canviat, i sembla que encara més la política, la quals sembla haver-se incorporat de manera plena al sector de l’espectacle. Els marcs ideològics continuen desapareguts, substituïts si de cas per una terminologia empobridora que només tracta de la posició física en l’espai intergalàctic: sobre-sota, dalt-baix, poble-elit… S’ha imposat el populisme a dretes i esquerres –quina política no és populista avui?- i ja només s’apel·la a pulsions emocionals i a la conformació amic-enemic que, afirmen, és el que indueix a l’acció. No hi ha per tant projecte polític més enllà d’emocionalitats variables que criden més a la pulsió tribal que no pas a l’ús de la Raó, però tampoc té ja gaire importància si, mentrestant, es gestiona o no. De fet millor no fer-ho, doncs es podria caure en alguna contradicció. Ara tota política es la construcció d’un “relat” que, per fer que esdevingui hegemònic, cal disposar d’un pla i dels recursos de comunicació adequats. Ja no compta que es pensa fer, i encara menys que es fa. Es tracta de construir una narrativa adequada, amb frames precisos, per acabar conformant la realitat. O almenys aquella “realitat” que convenientment “propagandejats” per terra mar i aire, acabarem per fer nostre. Ara més que mai, “el mitjà és el missatge”. Per això no resulta gens estrany que quan es conformen governs, tant a Catalunya, a Espanya com a Sildàvia, la batalla entre i intrapartits és qui es fa amb el control dels mitjans de comunicació públics i amb els ressorts de compra de voluntats dels mitjans privats. A Catalunya ERC i PDCAT s’han repartit TV3 i Catalunya Ràdio de manera gens discreta. Per donar suport a Pedro Sánchez, sembla que a Podemos només li interessava fer-se amb RTVE, i li han donat. No es competeix a mata degolla per tal d’explicar millor què es farà a les conselleries o ministeris, sinó per esdevenir el creador d’un relat que, de fet, és la única cosa que es farà. Bé, entremig es produiran alguns focs artificials que tinguin càrrega simbòlica per poder sostenir la narració. Ah, però que tot continuï bàsicament igual.
