Té tots els ingredients per ser la frase de l’estiu. Ens la direm els uns els altres multitud de vegades a manera de broma. Si la diu un dirigent polític en una roda de premsa, perquè no la podem fer servir nosaltres de manera irònica o desenfadada? Al fer-ho i treure-la de context la desarmem i probablement fem bé. L’humor és una bona resposta a una sortida de to de tal calibre. Xavier Trias estava notòriament irritat el dissabte al vespre, cosa que és una emoció ben humana, ja que considerava que li havien pres allò que era seu, una alcaldia que li corresponia gairebé per dret natural. Va tenir una sortida entre patètica i humorística, com de vell fora de control, que li van riure i aplaudir fervorosament els seus. Podia haver dit “aneu a fer punyetes” o bé “que us donin…”. Hauria estat el mateix. Ho fem servir sovint en el llenguatge col·loquial en forma de descàrrega o menyspreu en una situació que ens incomoda, però això no ho fa acceptable en el llenguatge públic. Dissabte passat, no era només desqualificar als grups polítics que havien triat legítimament una altra alternativa, també significava menystenir el gairebé vuitanta per cent de la població de Barcelona que no l’havia votat. Li havien fallat les expectatives, gairebé la certesa de que ja ho tenia. El problema, com sol passar sovint quan ens sentim frustrats és que les expectatives eren desmesurades, no s’ajustaven a la realitat, no havia fet la feina necessària perquè fos possible.
En política democràtica, en un sistema representatiu, per assolir el govern cal obtenir una majoria de suports. Governa qui té la capacitat, la possibilitat d’establir pactes amb altres grups polítics, no qui té un vot més el dia de les eleccions. Aquestes són les regles del joc. Probablement el problema de Xavier Trias va ser una interpretació errònia dels resultats, una lectura equivocada que el va fer creure que ja tenia una cosa que, en realitat, havia d’haver batallat negociant amb grups que li podessin proporcionar la majoria que no tenia. Un 22 per cent del vot, segons com es miri pot ser molt, però no dona per ser investit. La realitat és que a Barcelona, com gairebé sempre, el vot va ser majoritàriament d’esquerres, clarament. A Trias, només el podia fer alcalde el PSC. I això possiblement passava per un pacte segons el qual es repartirien l’alcaldia. Ho justificava el resultat ajustat i, especialment, a que els socialistes tenien altres possibilitats de fer una majoria alternativa, com així es va acabar imposant. Els partits funcionen amb lògica de poder i acostumen a buscar la forma per maximitzar els seus resultats. El que ha passat a Barcelona, pot agradar més o menys i, lògicament se’n pot fer una crítica política. El que no es pot discutir és la seva legitimitat. A Girona, s’ha fet el mateix en sentit contrari i ni tan sols els afectats negativament semblen discutir-ho. És tenir molt mala memòria no recordar que, a la Generalitat, el pacte de govern ja desfet, va donar la presidència a Pere Aragonès en detriment de Salvador Illa. O que el 2017, qui va guanyar clarament les eleccions va ser Inés Arrimadas.
Democràcia són regles, respecte als adversaris, però també una actitud tolerant i una contenció en les expressions. Si els partits democràtics donen per bo el llenguatge del populisme de la nova extrema dreta, estem arreglats. S’ha parlat aquests dies de frau, de robatori, d’estafa, d’engany, de maniobres il·legítimes, que ens han pres el què és nostre… Es neguen els fets, s’afirmen mentides notòries, es desqualifiquen els rivals i es posa en qüestió el sistema democràtic. Si no guanyen els meus és que hi ha hagut un frau. És el que fa Trump, Putin, Vox o Díaz Ayuso. No es pot dir seriosament, i quedar-se tan ample, que a Barcelona l’alcaldia és el resultat d’una “operació d’estat” o de l’aplicació d’un nou 155 fent servir com excusa els vots del Partit Popular. Uns vots aquests, que eren prou bons i lícits per aprovar pressupostos municipal pel mateix Trias el 2011, o per Artur Mas els de Generalitat el 2012 quan ja el moviment sobiranista s’havia posat en marxa. Ens indigna quan la dreta extrema diu animalades inacceptables i ens irrita que massa gent ho celebri en lloc de censurar-ho. En la pèrdua de papers de Trias, amb la frase de menyspreu que li va sortir de l’ànima, passa exactament el mateix.
