A la fi de segle XXI, la temperatura mitjana global podria arribar a créixer fins a 5 graus si no se li posa remei, de manera que el desglaç dels pols i la pujada del nivell del mar més de 50 centímetres ens aboca a catàstrofes immenses i poc predictibles. Lògicament, el canvi climàtic augmentarà la pobresa, disminuirà la producció agrícola així com la disponibilitat i accés a l’aigua potable. En quatre dècades, molts dels recursos minerals s’hauran esgotat (coure, estany, plata, zinc, mercuri i altres minerals estratègics). Com insostenible és el manteniment del fenomen turístic en els seus nivells actuals. Si el 1950 van sortir del seu país 25 milions de persones practicant el turisme, en l’actualitat són ja uns 900 milions anuals. Com planteja Ramon Folch, les preteses veritats fundacionals de la civilització industrial clàssica s’han revelat equivocades. Es va considerar que la matriu biofísica era aliena als processos econòmics, creient que els seus components essencials (aigua, sòl, clima…) eren “béns lliures irrellevants”. La consecució d’un nou equilibri de sostenibilitat global, requereix la instauració d’un nou model de desenvolupament econòmic, social i ambiental. La biosfera ha dit prou, i la reacció és encara notòriament insuficient, com ho va demostrar l’incompliment del Protocol de Kyoto o la moderació de la més recent Conferència de París sobre el clima. Mentrestant, la falta de sostenibilitat va posant en escac el model socioeconòmic i ambiental imperant, basat en l’excés, la desigualtat, el malbaratament i la imprevisió.
Els límits del creixement i l’efecte d’haver portat al límit la sobreexplotació i el malbaratament fa temps que es deixen sentir i es poden tornar dramàtics en un futur força proper. El creixement demogràfic accelera l’arribada als límits i pressiona i ho farà encara més sobre els recursos indispensables. En pocs anys, previsiblement abans del 2050, arribarem als 9.000 milions d’habitants al planeta, la gran majoria malvivint en grans conurbacions poc preparades i adequades. Perquè tota aquesta població visqui segons la mitjana actual de la Unió Europea, l’economia mundial hauria de multiplicar per sis seu PIB. No és ni plantejable d’assolir-ho, en la mesura que ja ara impactem com si disposéssim d’un planeta i mig. Les Nacions Unides estimen que al 2100 arribarem als 10.100 milions d’habitants, mentre Àfrica més que triplicarà la seva població per acostar-se als 3.600 milions. La pressió sobre els aliments, sobre l’aigua, sobre l’energia i tot tipus de recursos pot tornar-se insostenible, especialment si l’augment de tan sols de 2 o 3 graus en la temperatura mitjana del planeta, tal com apunten les previsions, convertirà en inhabitables àmplies zones per la calor, la impossibilitat de l’agricultura i la falta d’aigua. En aquesta situació evitar la pressió dels grans moviments migratoris resultarà pràcticament impossible.
Aquest escenari més aviat catastròfic, no és el que dibuixen els ambientalistes, els endevins o els partidaris del decreixement econòmic. Justament ho va plantejar no fa molt un estudi de prospectiva encarregat per la NASA, el qual arribava a la conclusió que la combinació de canvi climàtic i creixement de la desigualtat resulta un còctel explosiu que augura temps molt difícils i conflictius. Lògicament, estem encara a temps d’evitar-ho, almenys en la seva versió més dura i caòtica, però no hi ha la convicció de que calgui reconduir els paràmetres actuals sobre els que se sosté el nostre món. Pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre els sistemes de producció i de consum actuals amb els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques o recorrent a senzills correctius en les inversions, sense esforç, sense dolor i, a més, enriquint-se, és un mite. Ara que estem en temps d’eleccions, què se’ns proposa fer per revertir tot això?
