Repetir un concepte, per més que es faci reiteradament i amb bona voluntat, no l’acaba pas per fer-lo realitat. A hores d’ara, i des de fa dies, la paraula més en voga és “diàleg”. Es reafirma com un mantra per part de l’independentisme, però també per les noves maneres i llenguatge que ha incorporat govern central. Uns parlen de “diàleg, però sense rendició”, “diàleg per pactar un referèndum”, “diàleg d’igual a igual”. Els altres parlen de diàleg, sense contingut específic, com a estratègia apaivagadora dels ànims, el que sempre és bo, però sabedors de que en realitat no n’hi haurà. Probablement, no sigui possible i encara menys que porti enlloc. S’acostuma a pressuposar molta bona intenció, gairebé sempre, darrere del noció de diàleg, però molt sovint cap contingut pràctic. De fet, en l’eterna batalla per qui es fa amb el “relat hegemònic”, es tracta d’exterioritzar les millors propòsits possibles, emplaçant a “l’altre” a un intercanvi de generositats que, en aquest cas, difícilment hi seran. Del què es tracta, bàsicament, es de poder acusar al contrincant de no haver acceptat la mà oberta, la bona predisposició. Pura representació teatral.
El diàleg, encara que sovint se li atribueixi, no té mai un efecte taumatúrgic, no fa miracles. Perquè en surti alguna cosa en positiu, cal tenir prèviament la intenció de conversar, parlar, intercanviar punts de vista i, el què és més important, estar disposats a que l’altre ens faci veure alguna llum, ens convenci d’alguna cosa. No hi ha possibilitat de parlamentar de manera profitosa, quan es creu estar en possessió d’alguna veritat absoluta i de tenir una posició ben ancorada i que, en cap cas, es pensa mudar. El punt de vista com a trinxera i no com a punt de partida des del que evolucionar. Perquè hi pugui haver conversa, cal compartir un marc conceptual i un terreny de joc comú. Es necessari parlar un llenguatge similar, acordar de quins fets es parteix i disposar d’un sentit de la realitat que sigui més o menys compatible. Si no és així, es pot fer una fotografia, però difícilment parlamentar. Dialogar es un verb que requereix de transitorietat, un mínim de dues voluntats de fer-ho, però també de una definició de “què” és el que ha de ser subjecte i objecte de la conversa. Intercanviar propostes o plantejaments, no té cap mena de sentit fet com un mer exercici d’abstracció.
Gairebé mai no hi ha una conversa quan aquesta s’anuncia prèviament, ja que si hi hagués una voluntat sincera de comunicar-se, ja s’hauria produït. Quan amb algú ens volem veure, sentim la imperiosa necessitat de fer-ho i de trobar punts en comú, no posem anuncis, sinó que ho fem. Tot allò que anunciem profusament, no fem sinó evidenciar el que volem que la gent cregui, no el que realment farem. Aquí ningú té cap interès en escoltar i realment cap intenció de negociar amb l’altre, perquè això implicaria abandonar la seguretat de la trinxera. No hi haurà diàleg entre Catalunya i Espanya i, encara que hi fos, tampoc, crec, resoldria res. Abans que solucionar bé aquest encaix, el problema a afrontar és a dins de Catalunya. L’independentisme català nega la pluralitat de la societat catalana i en el seu “contenciós” plantejat, es troba en un punt pràcticament de no retorn. Els seus seguidors no es conformaran amb un punt entremig, amb ampliacions de competències i de finançament, com tampoc amb una major suavitat en el tractament jurídic i penal, si és que això resultés possible de negociar. S’entendria com una “traïció dels líders”. Hi ha formes de batalla en alguns exèrcits, en els quals, un cop fet el desplegament, ja no és possible de replegar-se. Més que “diàleg”, el que hi haurà és una profusió de monòlegs, de signe contrari, pronunciats de manera simultània. Hi ha qui s’ha instal·lat còmodament amb el conflicte, i no entén que hi hagi vida més enllà d’ell. Es ja una manera de viure.
