Aquest és un concepte que ja es remena poc en la política actual. Com que, més que res, ara es tracta de fer espectacle i apel·lar al vot emocional, es fuig de qualsevol discussió amb una mica de calat sobre quin és el projecte de futur que es vol per la ciutat que s’imagina. A les portes d’unes eleccions municipals, semblaria lògic de fer-ho. Hi ha una cosa molt important que no és espontània i no s’improvisa, que és el del planejament urbanístic, del qual en dependrà no només ni especialment el traçat dels carrers i les densitats, sinó la conformació del teixit urbà, els seus usos, la barreja o no de funcions i grups socials, el grau d’amabilitat o de duresa de l’espai públic, la mobilitat o la disponibilitat de serveis.
És diferent entendre la ciutat com un ecosistema complex al servei de la gent i les seves necessitats o bé un lloc amb multitud de solars amb els que especular. Com s’orienta i el paper que es dona al comerç resulta molt indicatiu. Apostar per les grans superfícies perimetrals a les ciutats, facilitar la proliferació de polígons comercials té poc a veure amb fer ciutat, més aviat es buidar-les de contingut i activitat tot destruint de pas el teixit urbà central sobre el que el comerç de proximitat pivotava. Significa decidir per a una economia de grans marques de distribució, que operen en el low cost o ho aparenten i que actuen contra els productes de proximitat i del territori, a més de menystenir la qualitat i rebentar les ciutats. És apostar per una economia amb ocupació de baixa qualitat, amb salaris misèrrims i per destruir l’aspecte ocupacional i vivencial del comerç i els serveis a prop, el que solia contribuir a generar importants espais de sociabilitat. Els ajuntaments, sense pensar gaire en els efectes, donen llicències d’obertura dels nous establiments perquè viuen de les taxes que cobren, de l’Impost d’Activitats Econòmiques o, senzillament, perquè els hi agrada fer la genuflexió davant dels poderosos. El resultat, ciutats buidades d’activitat, sense la sobreposició d’usos que les dinamitzaven, que tan rica i variada han fet la vida a les ciutats mediterrànies.
Certament, que també la proliferació del comerç online ha fet molt per destruir les xarxes comercials de les nostres poblacions, però encara més una política urbanística de la que el millor que se’n pot dir és que es fa sense pensar. Quan tanca el comerç dels nostres carrers, com també els serveis o els cinemes, no només proliferen els baixos en lloguer, venda o traspàs. S’imposa la deixadesa, s’hi mor la vida i esdevenen més insegurs els carrers. Com en el model anglosaxó, se’ns fa mudar cap a la cultura del cotxe amb el qual ens desplacem als multicinemes perifèrics, als supers, hípers, comerços de tot a 100 que converteixen els nostres entorns urbans en cada vegada més idèntics, intercanviables i, sobretot, més ostentosament lletjos. A les ciutats que feien de capitalitat d’un entorn ampli, els compradors i visitants habituals ja no hi entren, quedant-se en les nombroses cafeteries i llocs de menjar escombraries que proliferen en aquests polígons postindustrials i dedicats bàsicament al comerç i a activitats d’entreteniment.
Els centres urbans, històrics, van quedant en el millor dels casos com un pessebre arquitectònic i urbanístic per a gaudi de turistes i amb uns pocs negocis de baixa qualitat destinats als passavolants. Els centres de les ciutats, sobretot si tenen vestigis del passat d’una certa categoria, se’ls ha convertit en parcs temàtics o d’atraccions per a visitants no gaire exigents, però deixen de conformar una ciutat real, vital. Sap greu quan al voltant d’unes eleccions se’ns parla de manera abstracta i força cínica que es protegirà el comerç de proximitat com si fos una prioritat quan, amb la política urbanística s’està fent, de facto, tot el contrari. Ens prenen per gent molt simple. Hi ha honroses excepcions de ciutats i de projectes polítics concrets, però són una minoria. Política municipal, és sobretot i fonamentalment urbanisme, entès aquest en sentit ampli i complert. I s’hi ha alguna cosa rigorosament política -i ideològica-, aquesta és l’urbanisme.
