Quan es compleixen seixanta anys del Tractat de Roma que va significar l’inici del que esdevindria la Unió Europea, sembla força evident que aquesta institució viu temps poc propicis i són molts els discursos polítics que la posen en qüestió, almenys en la seva configuració actual. Al populisme més o menys vinculat amb l’extrema dreta europea els sobra “Europa” ja que no comparteixen un model que es pretenia solidari, inclusiu, garantista en el terreny de les llibertats i la democràcia, la màxima expressió del qual n’era l’Estat del benestar. El populisme reaccionari tant en augment els darrers temps, és més partidari de refugiar-se en un nacionalisme identitari, excloent i insolidari, que aposti per la confrontació d’interessos estatals, l’autoritarisme, l’autarquia i la xenofòbia enfront del diferent i el pobre. La nova esquerra europea, vol una altra “Europa”, que no sigui la dels mercats i l’hegemonia de les elits globals, i si la de la extensió dels drets socials, la millora dels mecanismes de participació democràtica, i la migració cap a formes de producció i consum que facin possible un continent sostenible, amb mecanismes laborals i d’assignació de rendes inclusius, tot prioritzant el benestar i no la impúdica acumulació en mans d’uns pocs. Visions ben contraposades.
Les grans opcions polítiques que han dirigit la construcció europea des dels seus inicis, liberal-conservadors i socialdemòcrates, han perdut una gran part de la seva credibilitat en relació al projecte europeu. Han dotat a aquesta institució d’un caràcter eminentment econòmic i escassament polític, i han adoptat una actitud arrogant desplegada en la gestió de la crisi econòmica, poc donada a consideracions solidàries i sí a infligir sofriments inútils als països del Sud i a tots aquells que no estan dins les potències centrals. L’excessiva hegemonia alemanya dels darrers temps al sí de la Unió, donada la declinació que pateix França, ha comportat un trencament d’equilibris imprescindibles, i que s’imposessin polítiques d’austeritat que es focalitzaven només en el control del dèficit i el deute, així com el manteniment d’una moneda única excessivament apreciada, amb l’única finalitat de respondre als interessos de l’Alemanya de Merkel. Apart de l’evident trasbals provocat, el Brexit situarà en crisi a la UE durant uns quants anys i alhora estimularà a altres països els discursos de sortida. S’ha construït una maquinària burocràtica immensa i el sistema de presa de decisions resta lluny de ser gaire escrupolós des del punt de vista democràtic. Els òrgans decisoris, no s’han elegit per sufragi i tenen un dèficit notori de legitimitat. Mentrestant, s’ha anat imposant una liberalització en molts àmbits, que ha laminat, i de quina manera, l’antany admirat “model social europeu”. Després de la nefasta gestió dels refugiats, que en queda de l’Europa que era terra de llibertat i d’acollida?
No és anecdòtic que aquest dies hi hagi un cert escàndol arrel de les desafortunades declaracions del president de l’Eurogrup, l’holandès de nom impronunciable Jeroen Dijsselbloem, el qual i de manera textual ha acusat als països del Sud de demanar ajut a Europa per “gastar-se’l en alcohol i dones”. Aquesta arrogància tan centreeuropea, tirant d’estereotips i amb un fort deix masclista quan parlen amb superioritat de la gent de països mediterranis o de l’Est d’Europa, no contribuirà a enfortir llaços dins la Unió i sí més aviat a debilitar-los. Resulta paradoxal que això ho digui algú, el partit del qual –els socialdemòcrates holandesos-, acaba de patir una davallada electoral sense precedents, i que representa bé aquesta tecnocràcia de Brussel·les que no ha estat electe ni legitimada electoralment, i que només sembla conrear amb grans dosis una supèrbia que li provoca un dany enorme al concepte d’Europa.
