«Rapsòdia per a un mort» és el tercer cas de la inspectora Mina Fuster. Aquesta vegada, Aritzeta treu a la Minade la seva zona de confort, per una vegada la inspectora dels mossos no serà la investigadora sinó la investigada. Per un cantó veurem que té problemes amb fiscals per un compte a Suïssa —amb grata sorpresa inclosa— i per un altre es veurà involucrada en un torbi succés que tindrà lloc a la ciutat de Tarragona.
Però aquests no seran els únics maldecaps que tindrà la Mina. La seva complicada relació amb la seva mare tornarà a fer acte de presència; en el terreny professional veurà com hi ha certs canvis a la comissaria i en el personal tornarà a tenir un desengany amorós, i és que sembla que després del seu estimat Johnny Warhol ningú més és prou bo i prou definitiu per a ella, i s'adona que quasi no té amics amb els quals poder compartir les seves coses, encara que poder no és tan greu com ella ho veu en moments de desesperació.
La història que ens porta Margarida Aritzeta té com a eix central la presumpta mort d'un home d'ètnia gitana, l'onclo Gros. Aquesta és només l'excusa que l'autora farà servir per presentar-nos una trama on els esdeveniments s'aniran precipitant fins a capgirar la tranquil·litat de la ciutat de Tarragona. Tant la trama principal com les diferents subtrames que anirem trobant tocaran temes de rabiosa actualitat a casa nostra: així trobarem referències a l'atemptat jihadista que es va produir a fa un any; el renaixement del feixisme; la manca de llibertat d'expressió (sobretot per segons quins col·lectius); les especulacions immobiliàries; les ja tristament famoses fake news...
Margarida Aritzeta ens mostra la vida quotidiana d'una de les ètnies més maltractades en el nostre país. Ens demostra com un seguit d'etiquetes que ens hem encaparrat a penjar-los no deixen de ser gairebé llegendes urbanes. I ho fa a través d'un seguit de personatges, encapçalats per l'onclo Gros, qui reconec que m'ha robat el cor, com són: la Trini, en Ferrovell o la Flora. Que conviuran al costat d'altres personatges que ja són vells coneguts dels seguidors de la saga de la Mina Fuster: en Kàputx, la Rubi, el sergent Serra, en Robert o la ja mencionada mare de la protagonista.
La Margaridaens acosta a la cultura gitana, especialment a la seva característica forma de parlar, utilitzant el seu argot i al caló al llarg de tota la novel·la, incloent-hi, al final d'aquesta, un recull dels temes emprats per tal de facilitar-nos la seva lectura.
Si hi ha una cosa que m’ha agradat és el final obert als problemes de la Mina, ja que això vol dir, o al menys és el que vull pensar, que hi haurà una quarta entrega.
Llegir a l'autora sempre és un plaer, però aquesta vegada ens porta un text sublim, un veritable plaer pels sentits del lector. I, tot i fer-me pesada, diré el que dic sempre : ens captiva per la seva prosa senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la història.
